Albert Villaró

Estem tots convençuts que els dos joves andorrans que van ser detinguts pels mossos d’esquadra durant els greus aldarulls de dimecres a Barcelona passaven per allí i són innocents. La presumpció, etcètera. Han estat, per tant, víctimes d’un error policial, allò que en la terminologia del món del cinema en diu un miscasting. Sí, ja sabem que aquesta és l’excusa que donen tots: jo anava en bicicleta a veure una amiga, jo em vaig trobar al mig del merder sense pintar-hi res, jo em vaig refugiar en un portal, a mi em van confondre amb un altre que se m’assemblava molt. Però, si fos veritat, això voldria dir que la proporció dels milicians antisistema que hi ha al país és enorme, fora mida, descomunal, i es fan veure dins del col­lectiu anticapitalista internacional amb llum pròpia. Amb l’ajut de l’estadística, arribaríem a la conclusió, extrapolant les dades, que Andorra és gairebé Corea del Nord, el Shangri-la de l’activisme, tota ella una cèl·lula revolucionària. I, com que aquí no hi ha prou massa crítica per poder fer-se veure (i, bé ho hem de reconèixer, en la configuració del nostre particular sistema no hi acabarien d’encaixar ni okupes ni antiglobalitzadors violents), doncs mira, anem a Barcelona, que és la Meca (ui, encara es pot fer servir aquest topònim?) del turisme anticapitalista, com s’ha demostrat tantes vegades. A molts se’ns escapa que la defensa d’un món millor i més just pugui passar per cremar contenidors, trencar aparadors, robar pernils, llançar pedres a la policia i fins i tot insultar els bombers quan proven d’apagar el foc que tu mateix has encès abans. Però potser estem tots equivocats i algun dia ens caurà la bena dels ulls, no et dic que no.