Albert Villaró

Quan l’hivern comença a ensenyar les urpes és temps de les fires. És estrany: ara que no hi ha cap necessitat de preparar l’arribada del mal temps, encara conservem l’impuls atàvic de muntar un gran festival a la tardor, com si no haguéssim de retrobar-nos més fins que torni a fer bon temps. Abans s’hi venien matxos i mules, i ara pots entrar a l’envelat a peu i sortir amb un cotxe nou. Però les fires serveixen sobretot per veure gent, parlar amb coneguts i saludar. Són grans reunions socials que s’organitzen amb l’excusa del comerç i l’intercanvi, com si necessitéssim una justificació externa per relacionar-nos. I encara rai, perquè abans les fires funcionaven com a potentíssimes agències matrimonials. Quants de nosaltres devem l’existència als pactes i a les negociacions fetes a les fires de muntanya? Un servidor, sense anar més lluny, pot recular fins a començament dels anys vint del segle passat. A la fira de Sant Andreu d’Organyà es van trobar els amos de cal Draén de Sisquer, a la vall de Lavansa, i de la Ser­ra de Fígols, a l’ombra de la roca Narieda. L’un tenia una filla casadora, i l’altre l’hereu solter. Com qui no vol la cosa, van començar a parlar de la possibilitat d’organitzar una trobada entre els joves fadrins, per veure si l’aliança era possible. Dit i fet. El jove hereu Serra va pujar cap a Sisquer amb la intenció de comprar un vedell. És evident que ningú no va empassar-se l’excusa, i que a cal Draén l’esperaven amb el fuet del vistaire. L’any següent, pràcticament sense ni festejar, ja es van casar. I, com en els contes, diu que van ser prou feliços. Avui, una història així ens sembla inversemblant, però segurament tots encara bateguem amb les mateixes pulsions firals.