El ministeri espanyol de Foment, com el gran germà que tot ho vigila, s’ha fixat en l’existència anòmala dels punts de venda de bolets que hi ha als marges de l’estimada i tan masegada N-145, la nineta dels ulls de la seva xarxa viària. I això no pot ser, diu, de manera que amenaça amb unes multes de consideració, que van dels nou mil euros als –agafin-se– cent noranta-vuit mil, que aviat és dit. Ni que fossin traficants de cocaïna o contrabandistes de plutoni. Potser sí que pretenen eixugar el dèficit espanyol extorquint els emprenedors que es treuen un sobresou ventilant els excedents del bosc. Probablement prenguin en consideració les amenaces a la seguretat viària, com si la contemplació de cinc capsetes amb un quilo de rovellons cucats, un para-sol, una cadira de càmping i un Patrol amb la porta del darrere oberta provoqués distraccions als conductors, l’efecte badoc i qui sap si retencions o accidents fatals. Però, com passa sovint, l’administració, sempre cega o mesella, ignora els innegables beneficis socials que tenen les quatre modestes paradetes. D’entrada, eviten que alguns boletaires educats a la tele, impacients o sapastres, entrin al bosc i ho arranin tot. Qualsevol iniciativa que els allunyi del medi natural serà positiva, i hauríem d’encoratjar-la en comptes de reprimir-la. Per què fer ho difícil podent-ho fer fàcil? I quants negocis no s’han tancat gràcies a amorosir els tractes amb un regal inesperat, un petit suborn delicadament rural? Igualment, quants adúlters o adúlteres han comprat a peu de carretera la coartada perfecta? Els caps pensants de Foment encara poden rectificar i fer veure que tot plegat ha estat només un globus sonda especialment poca-solta. Per fer el ridícul sempre s’hi és a temps.
El 1548 es va publicar a la ciutat de Lió (com és que no van trobar cap impremta més a prop?) l’Ordinarium Urgellinum, el missal en ús a la catedral de la Seu cap a mitjan segle XVI. Hi ha un parell de càntics en llengua catalana. El primer és una mena de lletania que es cantava en temps de sequera per obtenir el benefici de la pluja. El segon text –acompanyat de la partitura amb la melodia– és el del Cant de la sibil·la, la cançó apocalíptica que recordava als fidels com aniria allò del Judici Final, i que cantava un nen la nit de Nadal. Com que a la Seu eren molt obedients, van fer cas a la disposició del concili de Trento que prohibia aquesta mena de manifestacions heterodoxes. Si haguessin actuat com a les esglésies de Mallorca, que no van fer cap cas de les instruccions conciliars i van mantenir ben viva la tradició, ves, mira, ara tindríem ben a la vora un element declarat Patrimoni Immaterial de la Humanitat de què estar legítimament orgullosos. Però no hi ha motius per a la queixa. Cada cop que ens fem un pa amb tomàquet, uns espaguetis al pesto o una amanida amb olives, pebrot i ceba, estem col·laborant a l’expansió de la dieta mediterrània, reconeguda igualment per la Unesco. I el dia que ens animem a muntar una colla castellera, també ens podrem posar la medalla. Potser no sabrem què fer amb el Madriu-Perafita-Claror: la seva materialitat abassegadora, la seva contundència mineral ens desborda, ens supera, ens aplana. Potser la materialitat està sobrevalorada, i serà millor que a partir d’ara ens dediquem només a les coses de l’esperit, tan lleugeres i evanescents…
El primer cop que vaig anar a un dentista em vaig espantar una mica. Per tota l’escala hi havia un rastre de sang, com les molletes de pa del conte, que sortia de la porta de la consulta i continuava pel carrer. Però res. Sempre hi he trobat un tracte exquisit i amable. I, de mal, mal, mai no me n’han fet. Certament, no és una experiència especialment agradable, tot i que l’ambient asèptic i professional que ho domina tot ajudi a portar-ho amb certa resignació. Divendres hi vaig anar. Tenia una petita molèstia, un quist que s’havia intentat controlar amb antibiòtics però que encara bategava, latent, al maxil·lar inferior, sota les peces 3 i 4. S’havia d’obrir, netejar i tancar. Una operació quirúrgica, de fet, inesperada. Vés a berenar, que avui no soparàs, em van advertir. La doctora s’hi va lluir. Amb els ulls tancats només podia imaginar la complexitat de les maniobres que va fer en un lloc tan reduït. Empenyia, furgava, rascava, m’hi posava i m’hi treia gases, injectava més anestèsia, i anava donant a la infermera unes instruccions que, per sort, jo no entenia. Si ho hagués vist per un monitor, segurament hauria perdut els sentits. Al final ho va cosir tot. De seguida ja em va receptar antibiòtics, antiinflamatoris i analgèsics. Em va advertir que se’m botiria la zona intervinguda, i va lliurar un foli amb severes instruccions postoperatòries. Res d’alcohol, que era el que més em convenia en aquell moment. Vaig sortir de la clínica masegat, amb una bossa de gel a la cara i desanimat per la fosca perspectiva que la inflamació em convertís, durant uns dies, en una mena d’home elefant. I no. Prova superada. Gràcies, santa Àgueda, advocada dels dentistes.
Tal dia com abans-d’ahir, diumenge 7 de novembre, de l’any 1982, un servidor estudiava (és un dir) a Barcelona. Feia un parell de mesos que havíem desembarcat a la ciutat, i tot era gran i meravellós. Vivíem en una alegre comunitat estudiantil al carrer Padilla, cantonada València, un piset acollidor que tenia una terrasseta amb vistes a la Sagrada Família. Aquell diumenge, després d’esmorzar vam sortir a passejar. El Papa de Roma, que visitava Espanya per primera vegada, feia una missa o un sermonet des del temple gaudinià. Vam voler anar-lo a veure, ni que fos de lluny. El dia era lleig i plovisquejava. Com que en aquell moment no hi havia una especial paranoia sobre la seguretat de les altes personalitats, els municipals que controlaven els accessos a la plaça van deixar que ens acostéssim a una distància prudencial, malgrat el nostre aspecte suspecte. No hi havia signes d’oposició a la visita, i sí mostres d’entusiasme en els nostres devots veïns de replà, que reproduïen dia i nit un enregistrament del rosari que semblava un mantra. Joan Pau II era un puntet blanc que es movia amb cerimoniosa parsimònia. Les primeres paraules que va pronunciar van ser uns extemporanis “españoles todos”, una molt coneguda fórmula retòrica que va ser rebuda amb sorpresa per part de la concurrència. Continuava plovent, cada vegada amb més ganes, de manera que vam girar cua sense escoltar ni una frase més de la prèdica, que ja vèiem per on aniria. A aquella mateixa hora, a Andorra, a l’Alt Urgell, a la Cerdanya i al Pallars, a l’Arièja, l’aigua del cel feia mal, matava gent i sembrava destrucció, sense que el representant de Déu sobre la Terra, que estava predicant molt a prop, fos conscient del desastre.
