Parades
El ministeri espanyol de Foment, com el gran germà que tot ho vigila, s’ha fixat en l’existència anòmala dels punts de venda de bolets que hi ha als marges de l’estimada i tan masegada N-145, la nineta dels ulls de la seva xarxa viària. I això no pot ser, diu, de manera que amenaça amb unes multes de consideració, que van dels nou mil euros als –agafin-se– cent noranta-vuit mil, que aviat és dit. Ni que fossin traficants de cocaïna o contrabandistes de plutoni. Potser sí que pretenen eixugar el dèficit espanyol extorquint els emprenedors que es treuen un sobresou ventilant els excedents del bosc. Probablement prenguin en consideració les amenaces a la seguretat viària, com si la contemplació de cinc capsetes amb un quilo de rovellons cucats, un para-sol, una cadira de càmping i un Patrol amb la porta del darrere oberta provoqués distraccions als conductors, l’efecte badoc i qui sap si retencions o accidents fatals. Però, com passa sovint, l’administració, sempre cega o mesella, ignora els innegables beneficis socials que tenen les quatre modestes paradetes. D’entrada, eviten que alguns boletaires educats a la tele, impacients o sapastres, entrin al bosc i ho arranin tot. Qualsevol iniciativa que els allunyi del medi natural serà positiva, i hauríem d’encoratjar-la en comptes de reprimir-la. Per què fer ho difícil podent-ho fer fàcil? I quants negocis no s’han tancat gràcies a amorosir els tractes amb un regal inesperat, un petit suborn delicadament rural? Igualment, quants adúlters o adúlteres han comprat a peu de carretera la coartada perfecta? Els caps pensants de Foment encara poden rectificar i fer veure que tot plegat ha estat només un globus sonda especialment poca-solta. Per fer el ridícul sempre s’hi és a temps.
