Un any més, arriba el dia dels Innocents i passarà sense pena ni glòria. No m’estranyaria gens ni mica que el jovent ja no tingués ni idea del seu origen, en aquella remota i indiscriminada matança de nadons ordenada pel rei de Judea Herodes el Gran, amb l’objectiu d’eliminar el Messies per la via directa, després d’haver rebut una filtració que riu-te’n tu de les de cal Wikileaks. Potser sí que els sonarà que tal dia com avui era permès de fer bromes, l’equivalent peninsular del poisson d’avril francès o de l’April’s fool de la tradició anglosaxona. Però això era abans, els temps feliços en què els diaris treien notícies falses en primera pàgina, les ràdios emetien unes preses de pèl descomunals, encara podies veure algú anant pel carrer amb una llufa penjada a l’esquena i on a tots els pobles hi havia algú que preparava durant mesos elaboradíssimes innocentades,i que els veïns esperaven amb resignació. Ara tot això ha desaparegut, com llàgrimes en la pluja, que deia aquell. L’únic reducte on encara algú s’anima a mantenir la tradició és la informació esportiva, una matèria que és del tot innòcua. Potser ha passat el mateix procés que ha acabat per aigualir les festes de carnaval. Si ja no té cap sentit dedicar uns dies a la transgressió, ara que es pot transgredir –i prou que transgredim– tot l’any, la intenció primera de la festa queda desactivada. Donques el mateix passa amb les innocentades. Quan l’actualitat i la trepidant vida moderna posa a prova cada dia la nostra capacitat de sorpresa, ves, les innocentades ens semblen tan inofensives i remotes, d’una candidesa tan gran que bé podríem mirar de recuperar-les, i dornar-les una segona oportunitat, per recuperar la innocència perduda. Difícil, sí, però no impossible.
D’això aviat en farà cinc-cents anys. El 16 de maig. Enric IV –rei de Navarra, vescomte del Béarn i el primer copríncep d’Andorra rei de França– anava amb el seu carruatge a visitar el duc de Sully, que estava malalt. Quan passava pel carrer de la Ferronnerie, prop de les Halles, la comitiva va ensopegar amb un embús de trànsit: un carro d’herba i un altre que transportava vi estaven entravessats al mig del pas i no deixaven avançar ningú. Mentre tothom estava distret esperant la resolució de la trifulga, François Ravaillac, un catòlic pertorbat d’aquells que diuen que escolten veus que els fan fer coses estranyes, es va enfilar al carruatge i va clavar un punyal dues vegades al cor del rei. Hercule de le Rohan, que acompanyava el monarca, no va poder fer res per impedir l’atac i va quedar malferit. El cadàver del rei va ser embalsamat i dipositat, com manava la tradició, a l’església de Saint Denis.
Allà es va quedar fins que Robespierre, el 1793, va ordenar l’exhumació de totes les règies despulles. Un dels seus soldats va arrencar quatre pèls de la barba de la mòmia, i un altre va separar el cap del cos d’un cop d’espasa. La testa del rei va entrar en el curiós mercat del col·leccionisme de fragments de difunts. Fa uns quants mesos, un jubilat la va trobar dins d’un bagul. Fetes les investigacions pertinents, els científics forenses han arribat a la conclusió que, en efecte, pertanyia al rei pèl-roig, el que va dir que París bé valia una missa i que potser, mentre la vida se li escolava per les punyalades de Ravaillac, va dedicar un breu pensament a aquelles valls remotes que mai no va visitar.
No hi ha manera. Per més que hagi triat i remenat entre els despatxos filtrats a Wikileaks (els cables, en anglès, oh, quin deliciós arcaisme del temps de la telegrafia amb fils!), encara no n’he sabut trobar cap que parli d’Andorra, ni bé ni malament ni mitja pensió. Per cert, que costa una mica d’orientar-s’hi, i demanaríem mot respectuosament al senyor Assange, un cop hagi resolt els seus problemes amb la justícia anglesa i sueca (i si no el facturen abans els de la CIA), que hi posi un motoret de recerca per facilitar-nos una mica la feina. De moment, i vist el que hi ha, podria ser que el senyor ambaixador dels EUA a Madrid tingués d’altres prioritats, i prou és veritat que només de dedicar-se a l’observació atenta de les particularitats del caràcter dels líders espanyols (exemple: el ministre Blanco no mira als ulls als seus interlocutors!) ja se li ha girat prou feina. Però no em negaran que hauria estat un detall, un se-nyal de deferència envers el Principat, que l’ambaixador enviés a la senyora Clinton un vaticini sobre el pressupost de l’any vinent, una valoració crítica del bloqueig institucional, un marro econòmic, alguna xafarderia social, la transcripció d’una conversa de cafè, amanida amb una opinió contundent o sorneguera sobre els nostres dirigents. No cal que siguin una dotzena de documents classificats. Hem de ser conscients de la nostra petitesa: amb un parell ja en tindríem prou per fer bullir l’olla una estoneta. Sí, ja sabem que dins del concert de les nacions ens han donat la particel·la de les castanyoles o de la caixa xinesa, però què coi, tots som fills de Déu i, per tant, tenim dret a la nostra part alíquota de filtracions.
Sortia l’altre dia una notícia al diari digital Vilaweb si més no sorprenent: el ministre principal de Gibraltar, Peter Caruana, proposava estudiar el model institucional andorrà per mirar si poden adaptar-lo per posar fi al contenciós sobre la sobirania del penyal, que fa tres segles que es qüestiona. I no hem d’oblidar que el tractat d’Utrecht, pel qual es va validar el traspàs de sobirania dels espanyols als anglesos, va ser celebrat amb un Te Deum composat ni més ni menys que per Georg Friedrich Händel. Aquella rància reivindicació del “Gibraltar español” encara batega a l’ADN de l’imaginari patriòtic hispànic. Molts dirigents espanyols no han estat capaços de pair ni d’assimilar una de les conseqüències diplomàtiques de la molt complexa Guerra de Successió, en què mig Europa es va barallar per confirmar el successor del rei Carles II. Per la seva banda, els anglesos no saben ben bé què fer-ne, del roc, de la base naval, dels llanitos i dels quatre micos de cul pelat que hi viuen. Com que els uns i els altres diuen que s’ha de començar a negociar d’una vegada el futur de Gibraltar, la maniobra del senyor Caruana sembla que vol situar la voluntat dels habitants del penyal al centre del debat, per evitar que algú pensi que poden prendre decisions transcendents sense ni tan sols consultar-los. Potser sí, que els funcionaria. La fórmula de la cosenyoria, de tan insòlita com és, prou podria adaptar-se a d’altres realitats geopolítiques. Com que els Borbons i els Windsor són com cosins no els costaria pas gaire posar-se d’acord, tot i que hi ha qui proposa que un dels coprínceps del futur coprincipat gibraltareny podria ser el president del Betis. Home, és una idea.
