Gibraltar andorrà
Sortia l’altre dia una notícia al diari digital Vilaweb si més no sorprenent: el ministre principal de Gibraltar, Peter Caruana, proposava estudiar el model institucional andorrà per mirar si poden adaptar-lo per posar fi al contenciós sobre la sobirania del penyal, que fa tres segles que es qüestiona. I no hem d’oblidar que el tractat d’Utrecht, pel qual es va validar el traspàs de sobirania dels espanyols als anglesos, va ser celebrat amb un Te Deum composat ni més ni menys que per Georg Friedrich Händel. Aquella rància reivindicació del “Gibraltar español” encara batega a l’ADN de l’imaginari patriòtic hispànic. Molts dirigents espanyols no han estat capaços de pair ni d’assimilar una de les conseqüències diplomàtiques de la molt complexa Guerra de Successió, en què mig Europa es va barallar per confirmar el successor del rei Carles II. Per la seva banda, els anglesos no saben ben bé què fer-ne, del roc, de la base naval, dels llanitos i dels quatre micos de cul pelat que hi viuen. Com que els uns i els altres diuen que s’ha de començar a negociar d’una vegada el futur de Gibraltar, la maniobra del senyor Caruana sembla que vol situar la voluntat dels habitants del penyal al centre del debat, per evitar que algú pensi que poden prendre decisions transcendents sense ni tan sols consultar-los. Potser sí, que els funcionaria. La fórmula de la cosenyoria, de tan insòlita com és, prou podria adaptar-se a d’altres realitats geopolítiques. Com que els Borbons i els Windsor són com cosins no els costaria pas gaire posar-se d’acord, tot i que hi ha qui proposa que un dels coprínceps del futur coprincipat gibraltareny podria ser el president del Betis. Home, és una idea.
