Cable
No hi ha manera. Per més que hagi triat i remenat entre els despatxos filtrats a Wikileaks (els cables, en anglès, oh, quin deliciós arcaisme del temps de la telegrafia amb fils!), encara no n’he sabut trobar cap que parli d’Andorra, ni bé ni malament ni mitja pensió. Per cert, que costa una mica d’orientar-s’hi, i demanaríem mot respectuosament al senyor Assange, un cop hagi resolt els seus problemes amb la justícia anglesa i sueca (i si no el facturen abans els de la CIA), que hi posi un motoret de recerca per facilitar-nos una mica la feina. De moment, i vist el que hi ha, podria ser que el senyor ambaixador dels EUA a Madrid tingués d’altres prioritats, i prou és veritat que només de dedicar-se a l’observació atenta de les particularitats del caràcter dels líders espanyols (exemple: el ministre Blanco no mira als ulls als seus interlocutors!) ja se li ha girat prou feina. Però no em negaran que hauria estat un detall, un se-nyal de deferència envers el Principat, que l’ambaixador enviés a la senyora Clinton un vaticini sobre el pressupost de l’any vinent, una valoració crítica del bloqueig institucional, un marro econòmic, alguna xafarderia social, la transcripció d’una conversa de cafè, amanida amb una opinió contundent o sorneguera sobre els nostres dirigents. No cal que siguin una dotzena de documents classificats. Hem de ser conscients de la nostra petitesa: amb un parell ja en tindríem prou per fer bullir l’olla una estoneta. Sí, ja sabem que dins del concert de les nacions ens han donat la particel·la de les castanyoles o de la caixa xinesa, però què coi, tots som fills de Déu i, per tant, tenim dret a la nostra part alíquota de filtracions.
