Oh, testa lacerada
D’això aviat en farà cinc-cents anys. El 16 de maig. Enric IV –rei de Navarra, vescomte del Béarn i el primer copríncep d’Andorra rei de França– anava amb el seu carruatge a visitar el duc de Sully, que estava malalt. Quan passava pel carrer de la Ferronnerie, prop de les Halles, la comitiva va ensopegar amb un embús de trànsit: un carro d’herba i un altre que transportava vi estaven entravessats al mig del pas i no deixaven avançar ningú. Mentre tothom estava distret esperant la resolució de la trifulga, François Ravaillac, un catòlic pertorbat d’aquells que diuen que escolten veus que els fan fer coses estranyes, es va enfilar al carruatge i va clavar un punyal dues vegades al cor del rei. Hercule de le Rohan, que acompanyava el monarca, no va poder fer res per impedir l’atac i va quedar malferit. El cadàver del rei va ser embalsamat i dipositat, com manava la tradició, a l’església de Saint Denis.
Allà es va quedar fins que Robespierre, el 1793, va ordenar l’exhumació de totes les règies despulles. Un dels seus soldats va arrencar quatre pèls de la barba de la mòmia, i un altre va separar el cap del cos d’un cop d’espasa. La testa del rei va entrar en el curiós mercat del col·leccionisme de fragments de difunts. Fa uns quants mesos, un jubilat la va trobar dins d’un bagul. Fetes les investigacions pertinents, els científics forenses han arribat a la conclusió que, en efecte, pertanyia al rei pèl-roig, el que va dir que París bé valia una missa i que potser, mentre la vida se li escolava per les punyalades de Ravaillac, va dedicar un breu pensament a aquelles valls remotes que mai no va visitar.
