És difícil, posar títols als llibres. El títol és l’ànima, el mascaró de proa, la primera línia de defensa. Un títol pot ser explícit, donar pistes sobre el contingut de l’obra i les intencions de l’autor o, ans al contrari, pot ser críptic i misteriós, per despistar, per apuntar camins alternatius. Pot ser llarg o curt, contundent o eteri, extravagant o clàssic. En qualsevol cas, no ha de deixar indiferent el lector, que l’ha de pescar d’entre un oceà de títols en ferotge competència. Titular és, en certa manera, com batejar criatures, perquè un llibre arrossega, per a bé o per a mal, el seu títol com un infant el seu nom de fonts. I l’actitud dels autors a l’hora de posar títols a les seves obres reflecteix conflictes profunds, el pinyol mateix del procés creatiu. N’hi ha que és el primer que posen. Llavors el títol és l’estrella polar, i exerceix una influència subtil però decisiva sobre el contingut. En d’altres casos el títol és una llosa, un escarràs, un obstacle. Una dificultat afegida, que l’autor endarrereix tant com pot o, en casos extrems, delega en l’editor. I el terme mitjà: els que no s’hi maten, els que en posen un com podien haver-ne posat qualsevol altre, amb una alegre despreocupació. A aquestes tres categories hem d’afegir-n’hi una quarta: la dels que utilitzen els títols com a material d’agitació i propaganda. S’han de vendre llibres, com sigui. I si hi posem un títol vistós i provocador sempre hi haurà algú que mossegarà l’esquer, especialment si es trepitja l’ull de poll de col·lectius sensibles. Consolem-nos pensant que podria ser pitjor: l’escriptor xilè Eduardo Labarca surt retratat a la portada del seu darrer llibre orinant damunt la tomba ginebrina de Jorge Luis Borges. Això només ha fet que començar.
Reconec que fins ara no he estat seguidor de les previsions astrològiques de Domènec Badals. També reconec, mea culpa, i després de tants anys, que tampoc no estava segur que aquest diari tingués una secció amb l’horòscop. I sí, el vaig buscar i tant que hi era, confortablement maquetada al costat dels mots encreuats i els sudokus. I també està disponible per al lector internauta, en un raconet de l’edició digital. Vaig consultar el meu signe, que és Peixos, i vaig trobar que el que deia el nostre astròleg de capçalera era admirablement precís. En tan sols dues frases descrivia a la perfecció el meu voluble estat d’ànim i donava instruccions exactes per al capteniment en un futur que, per definició, és incert. L’he estat consultant uns quants dies i, en general, l’encerta prou. Diumenge vaticinava “cert cansament o una baixa anímica” i, nois, la va clavar. Com que ara entrem en un període on tothom necessitarà eines eficaces de coneixement i informacions fiables, potser fóra el moment de fer alguna reforma que n’augmenti l’eficàcia. Des de fa unes setmanes circula amb insistència el descobriment que els signes, que sempre han estat dotze, haurien de ser tretze. Als de sempre cal afegir-hi Ofiüc (o Serpentari, com en diuen alguns), el portador de serps, perquè la volta celestial ha fet molts tombs des del temps dels babilonis i de tant en tant cal fer algun ajustament perquè tot acabi quadrant. Així, el destí dels nascuts entre el 30 de novembre i el 18 de desembre el regula aquesta bonica constel·lació. Que no ens espanti el 13, que ja veureu que no passa res. I, pel que fa a la maqueta, que tots vagin una mica més estrets i ja està.
A Annaghmakerrig el senyal de la Wi-Fi va i ve. De vegades arriba amb tota la força fins a les habitacions i, sense que ningú no toqui res, se’n va. Ningú no sap quin és el motiu d’aquesta oscil·lació, i alguns comencem a pensar que qui realment regula el trànsit d’Internet a casa de Sir Tyrone és l’esperit entremaliat de Miss Wardby, que de tant en tant s’apareix als residents que dormen a la seva habitació i els esgarrapa. Volia escoltar la sessió del Consell General de dimecres, i l’únic lloc on es rebia un senyal decent era a la gran taula del menjador. Això de la tecnologia és impressionant: ja no hi ha més distàncies que les que t’imposes voluntàriament. A la tarda sessió de Consell i a la nit el Barça. Havia fet un dia típicament irlandès: grans ventades de matinada, un cel gris i amenaçador a primera hora, una mica de pluja més tard, un sol escàs entre núvols que corrien amb molta pressa, més pluja, ara a bots i barrals, més vent per escombrar les bromes i després un solet encara més fràgil per celebrar que s’acabava el dia. Vaig escoltar les deliberacions del Consell entre les rialles de les noies de la cuina i les converses dels fusters, que s’havien aturat un moment a prendre el te. Bé, sessió sense sorpreses. El 10 d’abril, diuen? Aquí també votaran, el 25 d’aquest mes. Els irlandesos estan fotuts, i sobretot decebuts amb uns polítics que han permès el desastre que ha obligat a la intervenció. Uns polítics que sempre han tingut més present l’estratègia electoral immediata que no pas la visió de llarg termini. Però se’n sortiran. I sí, el Barça va tornar a guanyar. Sort en tenim.
De tant en tant, les autoritats sanitàries deixen anar estadístiques sobre les causes de mort de la població. De vegades, però, va bé donar un cop d’ull a les dades en brut. Ara farà un parell o tres de setmanes, The Guardian va publicar una esborronadora doble pàgina. Amb un grafisme impactant, el dibuix del dolor i la malaltia, s’hi enumeraven i s’hi comptaven les causes de la mort dels 491.348 anglesos i gal·lesos que van fer mutis l’any passat (als escocesos i als irlandesos del nord bé els deuen comptar per alguna altra banda). Pura suma. Les xifres, tan crues i contundents, fan pensar una mica. Gairebé dotze mil morts en accident: 3.593 a conseqüència de caigudes i, dins d’aquestos, 644 en caure per les escales. Sorprenen també les 1.537 persones que van deixar de ser súbdits d’Isabel II per enverinament, i els 2.079 que van traspassar penjats o estrangulats. Les malalties del sistema circulatori, com gairebé a tot Occident, són les campiones de la mortalitat britànica. Gairebé tres de cada deu, amb l’angina de pit crònica com a número u del top ten. Després vénen tots els càncers, que per molt poquet no guanyen infarts i feridures. I més enllà tota la resta: un catàleg detallat dels mecanismes que la natura utilitza per anar-nos eliminant. No tot provoca desassossec: conforta veure com el nombre de dones que moren de part o durant l’embaràs va ser realment baix: tan sols seixanta-tres, quan durant l’antic règim ho feien en una proporció terrible. Potser els metges puguin treure’n alguna conclusió positiva. La resta, veient el panorama, tan sols podem resignar-nos i arribar a la molt poc original conclusió que no som res, o ben poca cosa.
