Com ens morim
De tant en tant, les autoritats sanitàries deixen anar estadístiques sobre les causes de mort de la població. De vegades, però, va bé donar un cop d’ull a les dades en brut. Ara farà un parell o tres de setmanes, The Guardian va publicar una esborronadora doble pàgina. Amb un grafisme impactant, el dibuix del dolor i la malaltia, s’hi enumeraven i s’hi comptaven les causes de la mort dels 491.348 anglesos i gal·lesos que van fer mutis l’any passat (als escocesos i als irlandesos del nord bé els deuen comptar per alguna altra banda). Pura suma. Les xifres, tan crues i contundents, fan pensar una mica. Gairebé dotze mil morts en accident: 3.593 a conseqüència de caigudes i, dins d’aquestos, 644 en caure per les escales. Sorprenen també les 1.537 persones que van deixar de ser súbdits d’Isabel II per enverinament, i els 2.079 que van traspassar penjats o estrangulats. Les malalties del sistema circulatori, com gairebé a tot Occident, són les campiones de la mortalitat britànica. Gairebé tres de cada deu, amb l’angina de pit crònica com a número u del top ten. Després vénen tots els càncers, que per molt poquet no guanyen infarts i feridures. I més enllà tota la resta: un catàleg detallat dels mecanismes que la natura utilitza per anar-nos eliminant. No tot provoca desassossec: conforta veure com el nombre de dones que moren de part o durant l’embaràs va ser realment baix: tan sols seixanta-tres, quan durant l’antic règim ho feien en una proporció terrible. Potser els metges puguin treure’n alguna conclusió positiva. La resta, veient el panorama, tan sols podem resignar-nos i arribar a la molt poc original conclusió que no som res, o ben poca cosa.
