Albert Villaró

A Annaghmakerrig el senyal de la Wi-Fi va i ve. De vegades arriba amb tota la força fins a les habitacions i, sense que ningú no toqui res, se’n va. Ningú no sap quin és el motiu d’aquesta oscil·lació, i alguns comencem a pensar que qui realment regula el trànsit d’Internet a casa de Sir Tyrone és l’esperit entremaliat de Miss Wardby, que de tant en tant s’apareix als residents que dormen a la seva habitació i els esgarrapa. Volia escoltar la sessió del Consell General de dimecres, i l’únic lloc on es rebia un senyal decent era a la gran taula del menjador. Això de la tecnologia és impressionant: ja no hi ha més distàncies que les que t’imposes voluntàriament. A la tarda sessió de Consell i a la nit el Barça. Havia fet un dia típicament irlandès: grans ventades de matinada, un cel gris i amenaçador a primera hora, una mica de pluja més tard, un sol escàs entre núvols que cor­rien amb molta pressa, més pluja, ara a bots i barrals, més vent per escombrar les bromes i després un solet encara més fràgil per celebrar que s’acabava el dia. Vaig escoltar les deliberacions del Consell entre les rialles de les noies de la cuina i les converses dels fusters, que s’havien aturat un moment a prendre el te. Bé, sessió sense sorpreses. El 10 d’abril, diuen? Aquí també votaran, el 25 d’aquest mes. Els irlandesos estan fotuts, i sobretot decebuts amb uns polítics que han permès el desastre que ha obligat a la intervenció. Uns polítics que sempre han tingut més present l’estratègia electoral immediata que no pas la visió de llarg termini. Però se’n sortiran. I sí, el Barça va tornar a guanyar. Sort en tenim.