Títols
És difícil, posar títols als llibres. El títol és l’ànima, el mascaró de proa, la primera línia de defensa. Un títol pot ser explícit, donar pistes sobre el contingut de l’obra i les intencions de l’autor o, ans al contrari, pot ser críptic i misteriós, per despistar, per apuntar camins alternatius. Pot ser llarg o curt, contundent o eteri, extravagant o clàssic. En qualsevol cas, no ha de deixar indiferent el lector, que l’ha de pescar d’entre un oceà de títols en ferotge competència. Titular és, en certa manera, com batejar criatures, perquè un llibre arrossega, per a bé o per a mal, el seu títol com un infant el seu nom de fonts. I l’actitud dels autors a l’hora de posar títols a les seves obres reflecteix conflictes profunds, el pinyol mateix del procés creatiu. N’hi ha que és el primer que posen. Llavors el títol és l’estrella polar, i exerceix una influència subtil però decisiva sobre el contingut. En d’altres casos el títol és una llosa, un escarràs, un obstacle. Una dificultat afegida, que l’autor endarrereix tant com pot o, en casos extrems, delega en l’editor. I el terme mitjà: els que no s’hi maten, els que en posen un com podien haver-ne posat qualsevol altre, amb una alegre despreocupació. A aquestes tres categories hem d’afegir-n’hi una quarta: la dels que utilitzen els títols com a material d’agitació i propaganda. S’han de vendre llibres, com sigui. I si hi posem un títol vistós i provocador sempre hi haurà algú que mossegarà l’esquer, especialment si es trepitja l’ull de poll de col·lectius sensibles. Consolem-nos pensant que podria ser pitjor: l’escriptor xilè Eduardo Labarca surt retratat a la portada del seu darrer llibre orinant damunt la tomba ginebrina de Jorge Luis Borges. Això només ha fet que començar.
