S’ha mort Elizabeth Taylor. Sí, l’actriu dels ulls de color violeta, segons diuen totes les cròniques. De fet, però, eren d’un insòlit blau molt intens, que amb el maquillatge i la il·luminació dels platós adquirien un to molt especial. També s’ha mort Suze Rotolo, als seixanta-set anys. Potser el nom no els sonarà de res, però era la noia que abraçava un joveníssim Bob Dylan a la fotografia de la portada de The Freewhelin’, presa el febrer del seixanta-tres a Greenwich Village, i així passarà a la història. Les dues defuncions han ocupat sengles espais a les seccions de necrològiques dels grans diaris mundials. Obituaris, en diuen, d’aquests articles de circumstàncies. O morituris, en l’argot periodístic català. Sovint ja estan escrits abans d’hora, i només es deixa per al final el relat dels últims moments del traspassat. Això fa que de vegades es produeixin paradoxes: el redactor de l’obituari de la senyora Taylor que va publicar el New York Times, Bob Gusow, es va morir fa sis anys. Així ho escrivia el Quim Monzó en el seu article del divendres a La Vanguardia, i aprofitava l’ocasió per reclamar al director del diari el favor de poder redactar el seu retrat post mortem. No sé si el José Antich li concedirà aquest privilegi. Però si Monzó publiqués al Lilyardis Magazine, una revista del Wiltshire, a Anglaterra, ho tindria molt més fàcil. Segons expliquen a Libération, la redactora dels obituaris, la senyora Constance Reed, ha ofert als seus lectors la possibilitat d’avançar feina i que siguin ells mateixos els autors dels seus resums vitals. Amb una condició: que no passin de les quatre-centes paraules, una pagineta. Com sol passar sempre que es fan repartiments tan igualitaris, a alguns els faltarà espai i a d’altres els en sobrarà.
Diuen que ja els tenim aquí, i en plena forma. Com els musclos zebra, les marmotes alpines, els corbs marins, les ósses eslovenes i els mosquits tigre, han vingut de latituds llunyanes i s’han adaptat perfectament al nostre medi, on viuen, creixen, s’alimenten i es reprodueixen i, al final del seu camí, moren, exactament igual com passa amb el bestiar local. El seu nínxol ecològic és l’estatge digital. S’aprofiten de la facilitat amb què hom pot proveir-se d’una identitat imaginària per tocar els nassos, per llançar la pedra i amagar la mà, per sembrar dubtes i discòrdies. Viuen amagats als racons del Twitter, al Facebook i a les seccions de comentaris de les webs dels diaris. No tenen cap adscripció ideològica precisa o, si la tenen, és contrarestada automàticament per l’acció d’un altre trol de signe oposat. Tot els va bé: la qüestió és provocar per provocar, sigui amb l’atac directe o amb maniobres més subtils, que els usuaris poc avisats poden tardar a descobrir. Algú assegura que la paraula, d’origen francès, es refereix a una tècnica de pesca en aigües tèrboles. Però els trols originals formen part del folklore escandinau. A les botigues de records d’allà dalt en venen reproduccions en resina o en fusta. Són éssers antropomorfs, amb la pell de color verd, estrafets i malgirbats. Recorden molt el Goslum que fa suar la cansalada als hobbits al Senyor dels Anells. La primera menció de la seva existència a Internet és de la prehistòria: l’any 82! Des d’aquell moment s’han multiplicat exponencialment, i pràcticament no hi ha cap debat sense que no tingui el seu trol, com no hi ha roses sense espines. Poden fer-se entranyables, però de vegades els escanyaries. Don’t feed the troll, és la consigna. Encara que us facin pena, no els doneu de menjar.
Els sismòlegs que utilitzen l’escala Richter –no l’hem de confondre amb el pianista, que es deia Sviatoslav– han fet els càlculs i resulta que la magnitud del terratrèmol del Japó ha estat bestial, de nou en una escala logarítmica de deu (que vol dir que un sisme de magnitud nou és deu vegades més intens que un de grau vuit). El sismògraf de la Rabassa el va enregistrar, tot i que l’epicentre era a l’altra banda del món. Aquesta ha estat una tragèdia seguida en temps real, potser per primer cop en la història. Un terratrèmol 2.0, com dirien els moderns. A les ràdios podíem escoltar com corresponsals improvisats, que es comunicaven amb l’emissora via Skype, comentaven el que sentien, i els oients podíem escoltar les rialletes nervioses durant les rèpliques. La setmana passada comentava amb quina velocitat havia evolucionat el món, tot i que de vegades no ens n’acabem de fer a la idea. I si mirem més enrere, la meravella és encara més gran. A la Seu, els secretaris de l’ajuntament van escriure, durant gairebé un segle i mig, un dietari –el Llibre de Notes– on consignaven els esdeveniments més significatius de la ciutat. El dia de Tots Sants del 1755 van anotar amb tota cura les impressions d’un terratrèmol “que va durar un parenostre”. Els nostres sismes són més aviat de broma, però és obvi que eren –i són– percebuts i valorats com una manifestació més de la nostra insignificància. Tres setmanes més tard, l’escrivà va redactar una nova entrada. Aquesta vegada informativa: deia que el terratrèmol de Tots Sants era el mateix que havia destruït la molt famosa ciutat de Lisboa. El planeta, que se’ns fa cada dia més petit i més incomprensible.
Ei, que demà comença la quaresma, per si de cas no se n’havien adonat. Avui és dimarts de carnaval i demà és dimecres de Cendra. Recordo com una vegada, de petitet, el senyor bisbe em va dibuixar una creu al front, amb una pasteta oliosa feta amb la cendra de les palmes beneïdes el diumenge de Rams de l’any passat. A algú això li pot semblar una pràctica medieval i obscurantista. Però els que ja tenim certa edat encara recordem els viacrucis i l’abstinència dels divendres, de bacallà i arengades, durant set llarguíssimes setmanes. I la Setmana Santa? Allò sí que era sensacional: música religiosa a la ràdio d’ona mitja (la freqüència modulada encara no existia), i una programació a la tele i mitja que hi havia que era una apologia de la saeta i dels tambors de Calanda. Si demanem a algú que tingui menys de trenta anys en què consistia anar a visitar els monuments el Dijous Sant segur que no ho sap. I encara rai que a Andorra, la influència de la laïcitat francesa ho temperava tot una mica. I d’això no en fa tant de temps. Trenta, trenta-cinc anys? Llavors ens semblava que tot era etern i immutable. Però tot canvia, i a una velocitat que ens hauria de marejar. L’any vuitanta-sis vaig tocar el primer ordinador personal, un Armstrad que era una veritable cafetera. Ara ens sembla que Internet ha existit sempre, però només té vint anys, quinze des que va començar a generalitzar-se. No tenim ni idea de per on passarem d’aquí a deu anys: només tenim la certesa que els dies confusos en què vivim avui ens semblaran llunyans i probablement ridículs. I una altra certesa: ni que els temps passats haguessin estat millors mai més no hi tornarem.
