Quaresmes
Ei, que demà comença la quaresma, per si de cas no se n’havien adonat. Avui és dimarts de carnaval i demà és dimecres de Cendra. Recordo com una vegada, de petitet, el senyor bisbe em va dibuixar una creu al front, amb una pasteta oliosa feta amb la cendra de les palmes beneïdes el diumenge de Rams de l’any passat. A algú això li pot semblar una pràctica medieval i obscurantista. Però els que ja tenim certa edat encara recordem els viacrucis i l’abstinència dels divendres, de bacallà i arengades, durant set llarguíssimes setmanes. I la Setmana Santa? Allò sí que era sensacional: música religiosa a la ràdio d’ona mitja (la freqüència modulada encara no existia), i una programació a la tele i mitja que hi havia que era una apologia de la saeta i dels tambors de Calanda. Si demanem a algú que tingui menys de trenta anys en què consistia anar a visitar els monuments el Dijous Sant segur que no ho sap. I encara rai que a Andorra, la influència de la laïcitat francesa ho temperava tot una mica. I d’això no en fa tant de temps. Trenta, trenta-cinc anys? Llavors ens semblava que tot era etern i immutable. Però tot canvia, i a una velocitat que ens hauria de marejar. L’any vuitanta-sis vaig tocar el primer ordinador personal, un Armstrad que era una veritable cafetera. Ara ens sembla que Internet ha existit sempre, però només té vint anys, quinze des que va començar a generalitzar-se. No tenim ni idea de per on passarem d’aquí a deu anys: només tenim la certesa que els dies confusos en què vivim avui ens semblaran llunyans i probablement ridículs. I una altra certesa: ni que els temps passats haguessin estat millors mai més no hi tornarem.
