Albert Villaró

Els sismòlegs que utilitzen l’escala Richter –no l’hem de confondre amb el pianista, que es deia Sviatoslav– han fet els càlculs i resulta que la magnitud del terratrèmol del Japó ha estat bestial, de nou en una escala logarítmica de deu (que vol dir que un sisme de magnitud nou és deu vegades més intens que un de grau vuit). El sismògraf de la Rabassa el va enregistrar, tot i que l’epicentre era a l’altra banda del món. Aquesta ha estat una tragèdia seguida en temps real, potser per primer cop en la història. Un terratrèmol 2.0, com dirien els moderns. A les ràdios podíem escoltar com corresponsals improvisats, que es comunicaven amb l’emissora via Skype, comentaven el que sentien, i els oients podíem escoltar les rialletes nervioses durant les rèpliques. La setmana passada comentava amb quina velocitat havia evolucionat el món, tot i que de vegades no ens n’acabem de fer a la idea. I si mirem més enrere, la meravella és encara més gran. A la Seu, els secretaris de l’ajuntament van escriure, durant gairebé un segle i mig, un dietari –el Llibre de Notes– on consignaven els esdeveniments més significatius de la ciutat. El dia de Tots Sants del 1755 van anotar amb tota cura les impressions d’un terratrèmol “que va durar un parenostre”. Els nostres sismes són més aviat de broma, però és obvi que eren –i són– percebuts i valorats com una manifestació més de la nostra insignificància. Tres setmanes més tard, l’escrivà va redactar una nova entrada. Aquesta vegada informativa: deia que el ter­ratrèmol de Tots Sants era el mateix que havia destruït la molt famosa ciutat de Lisboa. El planeta, que se’ns fa cada dia més petit i més incomprensible.