Albert Villaró

Diuen que ja els tenim aquí, i en plena forma. Com els musclos zebra, les marmotes alpines, els corbs marins, les ósses eslovenes i els mosquits tigre, han vingut de latituds llunyanes i s’han adaptat perfectament al nostre medi, on viuen, creixen, s’alimenten i es reprodueixen i, al final del seu camí, moren, exactament igual com passa amb el bestiar local. El seu nínxol ecològic és l’estatge digital. S’aprofiten de la facilitat amb què hom pot proveir-se d’una identitat imaginària per tocar els nassos, per llançar la pedra i amagar la mà, per sembrar dubtes i discòrdies. Viuen amagats als racons del Twitter, al Facebook i a les seccions de comentaris de les webs dels diaris. No tenen cap adscripció ideològica precisa o, si la tenen, és contrarestada automàticament per l’acció d’un altre trol de signe oposat. Tot els va bé: la qüestió és provocar per provocar, sigui amb l’atac directe o amb maniobres més subtils, que els usuaris poc avisats poden tardar a descobrir. Algú assegura que la paraula, d’origen francès, es refereix a una tècnica de pesca en aigües tèrboles. Però els trols originals formen part del folklore escandinau. A les botigues de records d’allà dalt en venen reproduccions en resina o en fusta. Són éssers antropomorfs, amb la pell de color verd, estrafets i malgirbats. Recorden molt el Goslum que fa suar la cansalada als hobbits al Senyor dels Anells. La primera menció de la seva existència a Internet és de la prehistòria: l’any 82! Des d’aquell moment s’han multiplicat exponencialment, i pràcticament no hi ha cap debat sense que no tingui el seu trol, com no hi ha roses sense espines. Poden fer-se entranyables, però de vegades els escanyaries. Don’t feed the troll, és la consigna. Encara que us facin pena, no els doneu de menjar.