‘Morituris’
S’ha mort Elizabeth Taylor. Sí, l’actriu dels ulls de color violeta, segons diuen totes les cròniques. De fet, però, eren d’un insòlit blau molt intens, que amb el maquillatge i la il·luminació dels platós adquirien un to molt especial. També s’ha mort Suze Rotolo, als seixanta-set anys. Potser el nom no els sonarà de res, però era la noia que abraçava un joveníssim Bob Dylan a la fotografia de la portada de The Freewhelin’, presa el febrer del seixanta-tres a Greenwich Village, i així passarà a la història. Les dues defuncions han ocupat sengles espais a les seccions de necrològiques dels grans diaris mundials. Obituaris, en diuen, d’aquests articles de circumstàncies. O morituris, en l’argot periodístic català. Sovint ja estan escrits abans d’hora, i només es deixa per al final el relat dels últims moments del traspassat. Això fa que de vegades es produeixin paradoxes: el redactor de l’obituari de la senyora Taylor que va publicar el New York Times, Bob Gusow, es va morir fa sis anys. Així ho escrivia el Quim Monzó en el seu article del divendres a La Vanguardia, i aprofitava l’ocasió per reclamar al director del diari el favor de poder redactar el seu retrat post mortem. No sé si el José Antich li concedirà aquest privilegi. Però si Monzó publiqués al Lilyardis Magazine, una revista del Wiltshire, a Anglaterra, ho tindria molt més fàcil. Segons expliquen a Libération, la redactora dels obituaris, la senyora Constance Reed, ha ofert als seus lectors la possibilitat d’avançar feina i que siguin ells mateixos els autors dels seus resums vitals. Amb una condició: que no passin de les quatre-centes paraules, una pagineta. Com sol passar sempre que es fan repartiments tan igualitaris, a alguns els faltarà espai i a d’altres els en sobrarà.
