Aquest any, la celebració de la festa de Sant Jordi ha estat amenaçada per l’acció combinada de dos grans poders fàctics. D’entrada, el meteorològic. Ja sabem que durant tot el mes d’abril hi ha un risc constant de precipitació, perquè l’atmosfera va una mica esvalotada. I poca cosa s’hi pot fer. Mirar amb resignació els radars meteorològics, i fer l’exercici de projectar el camí que seguiran xàfecs i ruixats. I interpretar amb optimisme i esperit positiu les previsions (els models, que en diuen ara), tot pensant que el factor error anirà a favor nostre, sense considerar que, ai, els homes del temps poden també equivocar-se per a pitjor. El segon poder fàctic ha estat el calendari. Que a aquestes altures de la història encara continuem regint-nos per les antiquíssimes tradicions lunars jueves fa molta gràcia, sí, però de tant en tant la conjunció entre Setmana Santa i Sant Jordi provoca alguna disfunció. Els esperits racionalistes proposen que ens deixem estar de punyetes i es fixi d’una vegada la Pasqua en una data escaient, en la qual, si pot ser, tinguem l’expectativa estadística de gaudir de més bon temps. Mentre això no passi –que Déu, que n’és part interessada, no ho vulgui– ens podrem anar entretenint amb les prospectives i les efemèrides astronòmiques. D’entrada, que tothom s’ho apunti a les agendes futures: el Sant Jordi del 2038 caurà en Divendres Sant, dia tristoi, de dejuni i abstinència. Perquè torni a caure en Dissabte Sant, com enguany, haurem d’esperar-nos al 2095. El dia del llibre del 2079 serà el Diumenge de Glòria, com va passar fa onze anys. I el 2057 i el 2068 Sant Jordi lluitarà contra les mones, perquè caurà en dilluns de Pasqua: Preparem-nos, doncs, ara que encara hi som a temps.
Potser alguns de vostès no hagin estat mai a l’església de Sant Miquel de la Seu. S’hi entra des de l’angle sud-est del claustre de la catedral, i té un accés que dóna a la plaça del Deganat, a tocar del sector andorrà del palau episcopal. Té el mèrit afegit de ser l’edifici més antic de la ciutat, amb una capçalera mil·lenària. Es va restaurar a començament dels anys setanta, i des de llavors s’hi han casat un munt de parelles i s’hi han celebrat dotzenes de concerts. Als músics els agrada l’acústica del recinte, i als nuvis l’austeritat dels murs, aquelles filades de carrerons de pedra rogenca, que fan que els vestits dels protagonistes de la cerimònia i dels convidats destaquin enmig d’aquella despullada rusticitat. Però no sempre va ser així. Al segle XII l’absis central es va decorar amb uns frescos que, adquirits per la Junta de Museus de la Mancomunitat, cap al 1920, avui saluden el visitant que entra a la secció del romànic del MNAC. I al primer terç del segle XV, el tàndem format pels artistes Jaume Cirera i Bernat Despuig va pintar un retaule de grans dimensions, per celebrar la doble advocació de l’església, l’antiga de Sant Pere i la nova, de Sant Miquel. I ja sabem com van anar les coses. El retaule es va vendre el 1908, a peces, com qui escorxa un corder patrimonial. Llonzes, costelles, mitjanes i espatlles. Durant un segle el retaule ha estat fragmentat. Fa uns mesos, el ministeri de Cultura espanyol va comprar nou plafons, que completaran els que ja hi havia al MNAC. El retaule queda pràcticament sencer, excepte la predel·la, que, vés per on, és a un museu de la ciutat de Mèxic. La pregunta. Què hi fa, una predel·la gòtica, a Mèxic?
Als fòrums digitals s’ha fet conyeta fina amb els lladres romanesos i la troballa del pintoresc campament-fumadero damunt la carretera de la Plana. Només cal resseguir el fil dels comentaris per veure que ens ho hem passat pipa, potser perquè una mica de marro recolzat en allò que els periodistes en deien fet divers suposa una novetat després de tanta política. I encara gràcies que ningú no ha pres mal, que si no ara hauríem de canviar radicalment la polaritat del discurs. Bé és veritat que la fotografia del policia traginant un matalàs més aviat rònec no va ajudar a consolidar la imatge que se’ns volia transmetre, la doctrina oficial: els lladres de la joieria eren uns perillosíssims paramilitars romanesos, qui sap si rebotats de la temible Securitate, la policia política del sàtrapa Ceaucescu, perfectament adaptats a les dures condicions de la vida en alta muntanya. Uns rambos, vaja, en nòmina de la banda temible de la Pantera Rosa. Uns atracadors d’elit com diuen a TV3, com si fossin una associació de delinqüents formada per catedràtics de grec i físics teòrics. Encara rai que les imatges de l’helicòpter apatrullant les muntanyes amb un home de Harrelson brandant un fusell d’assalt van donar un aire de moderna sofisticació policial. Potser no els han enxampat, però ves, en tenim l’ADN. I és que estem tan acostumats a la proverbial seguretat del país, a la confiança en la formidable vàlvula de seguretat que són els dos punts fronterers, que quan es pertorba la pau del nostre Shangri-La pirinenc ens sembla que els bàrbars piquen a les portes, i que Andorra, a partir d’ara, serà la Meca del turisme criminal. Mai tant: consolem-nos pensant que de mala gent n’hi ha a tot arreu, i ara ens ha tocat la nostra part alíquota.
Escric aquestes línies la tarda de diumenge. D’aquí a no re tancaran els col·legis electorals i començarà el recompte, que, com sempre, serà llarg, embolicat i intens. D’infart. Hi haurà nervis, alegries i decepcions, l’assumpció del pes de noves o velles responsabilitats i l’exercici inevitable de la resignació, el regustet agre de la derrota. Alguns, potser, sentiran cert alleujament, tenyit de pena, per haver quedat fora del Consell o per haver passat a l’oposició. Res que no formi part de les normes del joc. Fa dos anys també es va viure una nit amb emocions d’intensitat similar. I en plena campanya tancava el cinema Principat. Enguany, per una estranya carambola temporal, el dia de les eleccions es va escaure la clausura dels cinemes Modern. Cada cop que es tanca un cinema es descarrega un sentiment de pèrdua col·lectiva, perquè qui més qui menys tothom hi ha passat moltes hores, generalment felices. Sempre associarem els Modern a l’aroma destil·lada de bons records: tots tenim un paisatge emocional fet de cinemes tancats, amors perduts i trens no agafats. Perquè la cerimònia del comiat no fos excessivament trista, l’empresa que gestionava els cinemes va convidar els clients i amics a un veritable festival cinèfil, amb la projecció d’una rastellera de pel·lícules, una selecció que feia goig. Era inevitable no llegir en clau electoral els títols projectats. Cadascú podia projectar-hi les seves fantasies polítiques o pot aplicar ara la contundència dels resultats en ferm. Hi ha hagut un Retorn al futur? Qui són els Dotze del patíbul? I el nostre Forrest Gump? Haurà entrat al Consell Alien, el vuitè passatger? I, després de veure L’imperi contraataca, ¿tindrem l’oportunitat de veure El retorn del Jedi?
