MDRN
Escric aquestes línies la tarda de diumenge. D’aquí a no re tancaran els col·legis electorals i començarà el recompte, que, com sempre, serà llarg, embolicat i intens. D’infart. Hi haurà nervis, alegries i decepcions, l’assumpció del pes de noves o velles responsabilitats i l’exercici inevitable de la resignació, el regustet agre de la derrota. Alguns, potser, sentiran cert alleujament, tenyit de pena, per haver quedat fora del Consell o per haver passat a l’oposició. Res que no formi part de les normes del joc. Fa dos anys també es va viure una nit amb emocions d’intensitat similar. I en plena campanya tancava el cinema Principat. Enguany, per una estranya carambola temporal, el dia de les eleccions es va escaure la clausura dels cinemes Modern. Cada cop que es tanca un cinema es descarrega un sentiment de pèrdua col·lectiva, perquè qui més qui menys tothom hi ha passat moltes hores, generalment felices. Sempre associarem els Modern a l’aroma destil·lada de bons records: tots tenim un paisatge emocional fet de cinemes tancats, amors perduts i trens no agafats. Perquè la cerimònia del comiat no fos excessivament trista, l’empresa que gestionava els cinemes va convidar els clients i amics a un veritable festival cinèfil, amb la projecció d’una rastellera de pel·lícules, una selecció que feia goig. Era inevitable no llegir en clau electoral els títols projectats. Cadascú podia projectar-hi les seves fantasies polítiques o pot aplicar ara la contundència dels resultats en ferm. Hi ha hagut un Retorn al futur? Qui són els Dotze del patíbul? I el nostre Forrest Gump? Haurà entrat al Consell Alien, el vuitè passatger? I, després de veure L’imperi contraataca, ¿tindrem l’oportunitat de veure El retorn del Jedi?
Jo trobo que a la selecció de películes, per arrodonir el fil de les fantasies polítiques, hagués quedat bé incloure’n alguna dels Germans Marx.