Albert Villaró

Potser alguns de vostès no hagin estat mai a l’església de Sant Miquel de la Seu. S’hi entra des de l’angle sud-est del claustre de la catedral, i té un accés que dóna a la plaça del Deganat, a tocar del sector andorrà del palau episcopal. Té el mèrit afegit de ser l’edifici més antic de la ciutat, amb una capçalera mil·lenària. Es va restaurar a començament dels anys setanta, i des de llavors s’hi han casat un munt de parelles i s’hi han celebrat dotzenes de concerts. Als músics els agrada l’acústica del recinte, i als nuvis l’austeritat dels murs, aquelles filades de carrerons de pedra rogenca, que fan que els vestits dels protagonistes de la cerimònia i dels convidats destaquin enmig d’aquella despullada rusticitat. Però no sempre va ser així. Al segle XII l’absis central es va decorar amb uns frescos que, adquirits per la Junta de Museus de la Mancomunitat, cap al 1920, avui saluden el visitant que entra a la secció del romànic del MNAC. I al primer terç del segle XV, el tàndem format pels artistes Jaume Cirera i Bernat Despuig va pintar un retaule de grans dimensions, per celebrar la doble advocació de l’església, l’antiga de Sant Pere i la nova, de Sant Miquel. I ja sabem com van anar les coses. El retaule es va vendre el 1908, a peces, com qui escorxa un corder patrimonial. Llonzes, costelles, mitjanes i espatlles. Durant un segle el retaule ha estat fragmentat. Fa uns mesos, el ministeri de Cultura espanyol va comprar nou plafons, que completaran els que ja hi havia al MNAC. El retaule queda pràcticament sencer, excepte la predel·la, que, vés per on, és a un museu de la ciutat de Mèxic. La pregunta. Què hi fa, una predel·la gòtica, a Mèxic?