Com més gran em faig, més m’agrada el futbol. És estrany. A escola era un d’aquells nens tristois amb ulleres i dos peus esquerres que, quan s’havien de formar equips a l’hora del pati, quedaven a la banqueta, com Riquelme. Els partits televisats eren diumenge, blanc i negre i Rösslis. Tenia, per osmosi familiar, una vaga militància barcelonista, que es va veure confirmada en un viatge a Barcelona, quan els hermanos ens van portar a veure el Camp Nou. Allà vam poder tocar els jugadors que poques setmanes abans n’havien fet cinc al Madrid. Hugo Cholo Sotil em va signar un garagot en un paper que vaig perdre abans d’arribar a casa. L’adolescència i les seves hormones em van portar per un camí d’introspecció culpable, on el futbol, tan terrestre, només hi tenia una presència marginal. Quan vaig baixar a estudiar a Barcelona la cosa no va millorar pas gaire. Un dia, sortint del cinema Maldà, vaig trobar una riuada de gent entusiasmada que pujava Rambla amunt en direcció a Canaletes: s’havia guanyat una lliga després d’uns anys de sequera. Encuriosit, vaig seguir el corrent, i em va confirmar el que ja sabia: que no m’agradaven les multituds. Després sí, mirava algun partit, sobretot escoltava embadalit el mestre Puyal si anava en cotxe. El gener del 94 vaig anar, per primera i última vegada, a veure un partit: el Barça-Madrid que va acabar 5 a 0. Va ser el punt d’inflexió. Ara m’entristeixen les derrotes i m’alegro amb les victòries, procuro seguir els partits i estar al dia. Però no he aconseguit fer el pas següent: sortir al carrer a celebrar. Entenc els motius i m’agradaria poder compartir la joia. Però no puc. Em quedo a casa, en silenci, escoltant petards i clàxons, reprimit, ai, per una educació calvinista que mai no vaig rebre.
Aquest diari ha fet vint anys. No són (encara) els pletòrics setanta que acaba de celebrar Bob Dylan, però Déu n’hi do. Recordo (vagament) els preparatius frenètics per posar-lo en marxa, amb sessions maratonianes en què participava activament Joan Cal, llavors director del Segre, en qualitat de factòtum i guru periodístic, que intentava fer quadrar l’estructura i maldava per ensenyar a aquella caterva de periodistes passerells com s’havia de fer un periòdic que pogués tancar a l’hora. Semblava, vist amb la perspectiva d’avui, un fanzine fet amb multicopista, amb disseny voluntariós però d’una extrema simplicitat. D’aquell diari primet en blanc i negre hem passat al d’avui, no tan primet, amb coloraines, maqueta més moderna (però no revolucionària). Amb el Diari ens hem informat, ens hem emprenyat, ens em encuriosit. Hem cridat i hem rigut. Ens hem malfiat. Ens hem esperançat. No ens hem cregut coses i d’altres que ens hem empassat han resultat cabòries, vols de colom. D’altres no: han estat exactes. Ens hem indignat, hem perdonat, hem oblidat. L’hem esperat, l’hem comprat i no l’hem llegit, l’hem pispat als bars, hem passat pàgines sabent que potser no hi trobaríem res que ens interessés, però ho fèiem per si de cas. L’hem llegit amb lupa, buscant missatges subliminals. Ens hem fet preguntes. Hi hem trobat alguna resposta. L’hem repassat amb innocència. Hem admirat articulistes, n’hem odiat d’altres, i a molts els hem castigat amb la indiferència. Hem trobat a faltar més cartes al director, signades amb nom i cognoms. Avui, quan l’anonimat és una virtut digital, ja és massa tard. Han passat moltes notícies. Les mirem amb vertigen, sabent que d’aquí a vint anys encara en passaran moltes més. I que tots les poguem continuar llegint.
Bé, els americans ja han matat (o liquidat, o assassinat, o executat) Ossama bin Laden, quatre dies després que el president Obama ensenyés al món la seva partida de naixement, com si volgués dir a Donald Trump i als carques del Tea Party “ara veureu”. Ves per on, Ossama s’estava en una mena de barracota fortificada al rovell de l’ou del Pakistan, guaita tu quina casualitat. A falta d’imatges més truculentes, la fotografia de Pete Souza, amb els tretze personatges sense pietat que s’estan rosegant les ungles a la situation room durant la retransmissió en directe de l’atac de les forces especials, passarà a la història gràfica del seu país. Als Estats Units no sembla que hi hagi hagut molta discussió sobre la legitimitat moral i legal de l’acció, i deixen que aquestes qüestions les discuteixin els europeus, que no tenen altra feina. No és la primera vegada que apunten als dirigents enemics. L’any 1943 es van carregar l’almirall japonès Yamamoto i es van quedar tan amples. Però hi ha un col·lectiu que s’ha empipat –i amb tota la raó– amb un dels aspectes de l’operació. Els nadius americans –els indis, vaja– s’han queixat amb vehemència sobre el nom en clau triat per designar el líder d’al-Qaida: Gerónimo. Troben que ha estat una falta de respecte davant del cap apatxe (tot i que el seu nom real en llengua txiricahua era Goialè, el que badalla). És natural que hagin expressat el seu disgust, com ho haurien fet els mexicans si haguessin escollit un altre personatge contemporani que també va fer anar de corcoll els ianquis: Pancho Villa. Tampoc no era qüestió de posar-li Wally, però el poeta en nòmina de Langley o del Pentàgon que posa nom a les operacions militars s’hi podia haver matat una mica més.
Els tècnics en fotografia dels serveis de propaganda d’Stalin eren especialistes a eliminar les imatges dels dissidents. Alexander Maltxenko va ser esborrat d’una imatge fundacional dels membres de la Unió per al Combat de la Classe Treballadora, feta el 1897. Hi ha una fotografia molt cèlebre feta el 1920 a la plaça Sverdlov de Moscou, on es veu com Lenin s’adreça al públic. Al costat dret de l’escenari hi ha Lev Trotski i Lev Kamenev. Van ser esborrats de la foto. Sense rastre. N’hi ha una altra de famosa: als anys trenta, Stalin passeja vora un canal de la capital de la Unió Soviètica amb el comissari Nikolai Yezhov. Caigut en desagràcia, el van executar el 1940. No en van tenir prou de carregar-se’l: també el van eliminar d’aquella fotografia. Ho feinen amb les eines que tenien a l’abast: pinzells, aerògrafs, màscares sobre els negatius, sobrexeposicions… Era una feina delicada, de molta responsabilitat, perquè en certa manera corregien i modificaven el curs de la història. Ara, qualsevol cunyat o becari amb un Photoshop treballant a la redacció d’un diari esportiu és capaç d’emular la feina dels tècnics soviètics del Directori General per a la Protecció de Secrets d’Estats en la Premsa. Vivim en un món cada dia més virtual. Un fora de joc claríssim deixa de ser-ho si esborres un defensa avançat. És tan fàcil. La pota estesa, amb els tacs cap endavant, de Pepe, pot ser pietosament obviada alterant algun fotograma de la filmació, que ens presenta el senyor Kepler (?) Laveran Lima Ferreira com si fos una delicada ballarina. Aquest vídeo ha estat més remenat que la filmació Zapruder, la que va recollir l’assassinat de Kennedy. Ens queda el trist consol de pensar que, al final, tot se sap i la veritat resplendeix.
