Aniversari
Aquest diari ha fet vint anys. No són (encara) els pletòrics setanta que acaba de celebrar Bob Dylan, però Déu n’hi do. Recordo (vagament) els preparatius frenètics per posar-lo en marxa, amb sessions maratonianes en què participava activament Joan Cal, llavors director del Segre, en qualitat de factòtum i guru periodístic, que intentava fer quadrar l’estructura i maldava per ensenyar a aquella caterva de periodistes passerells com s’havia de fer un periòdic que pogués tancar a l’hora. Semblava, vist amb la perspectiva d’avui, un fanzine fet amb multicopista, amb disseny voluntariós però d’una extrema simplicitat. D’aquell diari primet en blanc i negre hem passat al d’avui, no tan primet, amb coloraines, maqueta més moderna (però no revolucionària). Amb el Diari ens hem informat, ens hem emprenyat, ens em encuriosit. Hem cridat i hem rigut. Ens hem malfiat. Ens hem esperançat. No ens hem cregut coses i d’altres que ens hem empassat han resultat cabòries, vols de colom. D’altres no: han estat exactes. Ens hem indignat, hem perdonat, hem oblidat. L’hem esperat, l’hem comprat i no l’hem llegit, l’hem pispat als bars, hem passat pàgines sabent que potser no hi trobaríem res que ens interessés, però ho fèiem per si de cas. L’hem llegit amb lupa, buscant missatges subliminals. Ens hem fet preguntes. Hi hem trobat alguna resposta. L’hem repassat amb innocència. Hem admirat articulistes, n’hem odiat d’altres, i a molts els hem castigat amb la indiferència. Hem trobat a faltar més cartes al director, signades amb nom i cognoms. Avui, quan l’anonimat és una virtut digital, ja és massa tard. Han passat moltes notícies. Les mirem amb vertigen, sabent que d’aquí a vint anys encara en passaran moltes més. I que tots les poguem continuar llegint.
“I que tots les poguem continuar llegint.”
Moltes gràcies per l’atenció.
Coincidim en el mateix desitg.
Sr Villaró. No l’honora gens criticar als qui vam encetar professionalment una feixuga etapa periodística al Principat fent possible l’aparició i consolidació del Diari d’Andorra. A mi, per preguntar en una roda de premsa internacional, la policia andorrana em va interrogar i amenaçar. Vam fer més per la llibertat de premsa en aquell país que mil columnistes de tres al quart com vosté. No critiqui als periodistes, critiqui, si s’atreveix, al poder que l’any 1991 no va ser capaç de trobar ni un sol andorrà per fer possible aquella aventura. Nosaltres, vinguts tots de fora, si la vam fer, i avui el Diari llueix 20 anys, malgrat la cúpula que permet que un dels seus opinadors intenti ridiculitzar als qui no vam ser altra cosa que ser pioners. Enhorabona.