Albert Villaró

Com més gran em faig, més m’agrada el futbol. És estrany. A escola era un d’aquells nens tristois amb ulleres i dos peus esquerres que, quan s’havien de formar equips a l’hora del pati, quedaven a la banqueta, com Riquelme. Els partits televisats eren diumenge, blanc i negre i Rösslis. Tenia, per osmosi familiar, una vaga militància barcelonista, que es va veure confirmada en un viatge a Barcelona, quan els hermanos ens van portar a veure el Camp Nou. Allà vam poder tocar els jugadors que poques setmanes abans n’havien fet cinc al Madrid. Hugo Cholo Sotil em va signar un garagot en un paper que vaig perdre abans d’arribar a casa. L’adolescència i les seves hormones em van portar per un camí d’introspecció culpable, on el futbol, tan terrestre, només hi tenia una presència marginal. Quan vaig baixar a estudiar a Barcelona la cosa no va millorar pas gaire. Un dia, sortint del cinema Maldà, vaig trobar una riuada de gent entusiasmada que pujava Rambla amunt en direcció a Canaletes: s’havia guanyat una lliga després d’uns anys de sequera. Encuriosit, vaig seguir el corrent, i em va confirmar el que ja sabia: que no m’agradaven les multituds. Després sí, mirava algun partit, sobretot escoltava embadalit el mestre Puyal si anava en cotxe. El gener del 94 vaig anar, per primera i última vegada, a veure un partit: el Barça-Madrid que va acabar 5 a 0. Va ser el punt d’inflexió. Ara m’entristeixen les derrotes i m’alegro amb les victòries, procuro seguir els partits i estar al dia. Però no he aconseguit fer el pas següent: sortir al carrer a celebrar. Entenc els motius i m’agradaria poder compartir la joia. Però no puc. Em quedo a casa, en silenci, escoltant petards i clàxons, reprimit, ai, per una educació calvinista que mai no vaig rebre.