Fa cinc anys que, a final de juny, se celebra a Artedó –una fenomenal talaia sobre l’Urgellet– el festival Picurt, dedicat al cinema de muntanya. Amb la tenacitat que sol acompanyar les causes justes, la Montse Guiu i els seus col·laboradors entusiastes han aconseguit consolidar la proposta. Al llarg d’aquestes cinc edicions s’hi han pogut veure produccions pròpies i alienes i gaudir d’un molt lluït ventall d’activitats complementàries. L’efecte acumulador del que s’ha pogut veure i s’ha pogut crear en tot aquest temps és esborronador. Dissabte passat vam poder veure dues joies, dues produccions sorgides del territori i que demostren que no cal anar a buscar gaire lluny el talent. Camí d’Ermengol és un biopic sobre les peripècies constructores del bisbe sant d’Urgell, dirigit per Toni Lombarte i amb un trio de guionistes de luxe: Carles Gascón, Lluís Obiols i Jordi Pasques. Té un repartiment ple de cares conegudes i es podrà veure durant uns mesos a l’Espai Ermengol de la Seu, a l’exposició temporal que hi ha sobre el mil·lenari del bisbe. Dissabte es va estrenar també el documental Home tranquil, formatge artesà, amb guió i direcció de l’Albert Galindo. És un deliciós recorregut per un any en la vida del Xesco Buscallà, el pastor-formatger que, des de Bar, fa un munt de temps que transforma la llet de les seves cabres en un petit miracle gastronòmic. Les escenes amb les panoràmiques impressionants dels vessants nord del Cadí s’alternen amb seqüències més domèstiques, esquitxades per les perles de la saviesa i el sentit comú del Xesco. Realista i amb un punt d’escepticisme, el Xesco ha trobat allà dalt el seu lloc al món. Immunitzat contra el virus de la cobdícia i l’ambició sense mesura, la seva aventura baridana esdevé tota una lliçó de vida.
El topònim Newbliss té la seva retirada poètica (l’èxtasi nou, vindria a significar), però el nom autòcton irlandès també és líric i suggerent: Lios Darach (la roureda circular). El poble és amb prou feines un carrer, a la cruïlla entre dues carreteretes regionals que porten a ciutats de tercera, però té prou massa crítica perquè hi hagi tres pubs en actiu. El de l’Annie McGinn farà, l’any vinent, cent anys que és obert. Ella li va al darrere: té prop de noranta anys i succeeix el pare, Hugh McGinn. Cada dia obre el pub pels volts de mitja tarda i el tanca quan plega el darrer client. Divendres i dissabte l’ajuda el nebot. Tiren la cervesa amb dedicació, i et fan esperar el que calgui abans no estigui a punt. La tècnica és important, i tothom riu encara quan recorda els intents infructuosos de Michelle Obama per tirar una cervesa com Déu mana. No hi ha cap pressa. El pub és molt petit. Minúscul: amb prou feines hi caben –i atapeïdes– unes vint persones. Però surt a totes les guies com un dels establiments amb més caràcter del país. Hi ha una estufa de butà en una cantonada. Per anar al lavabo –i després de tres pintes s’hi ha d’anar sovint– les noies han de pujar al pis de la senyora Annie i compartir-lo amb ella. Els homes, per sort, tenen un reconditori molt funcional al pati interior. La decoració és escassa: cartells de whiskies de marques desaparegudes, i aquella cèlebre propaganda de la Guinness en què, als anys quaranta, intentava convèncer els consumidors que aquell deliciós aixarop dóna força i resistència a l’hora de treballar, com si fos la màgica poció que surt a les aventures de l’Astèrix. Vista la demanda, no sembla que faci falta convèncer ningú.
Una de les perversions dels sistemes polítics moderns és la mania de regular allò que és irregulable, amb un gran malbaratament de temps i energies. Legislen sobre qüestions absurdes, impossibles de controlar i, en contrapartida, són capaços de mirar a una altra banda a l’hora de prendre mesures per resoldre els problemes estructurals. Sí, aquells problemes que els mateixos dirigents diuen sempre que són “els que de debò preocupen la gent”. La setmana passada, el Senat espanyol –aquella cambra inútil, veritable cementiri d’elefants– va aprovar la norma que limita a un cartró mensual la quantitat de tabac que poden passar els treballadors fronterers. Ep, només els que resideixen a menys de 15 quilòmetres en línia recta, per aquestes coses tan singulars que té la geopolítica. Així, als afortunats que visquin a Martinet no se’ls limita i als pobres d’Aristot sí. Als d’Organyà no i als pobres del Pla sí. Ara falta que ho apliquin, que destinin els recursos necessaris per controlar-ho i que ho facin sense arbitrarietats ni injustícies, perquè les lleis se suposa que es dicten perquè qui les hagi de fer complir s’encarregui d’aplicar-les amb tot el rigor necessari. Pintaran un carril exclusiu per a fronterers? Els faran fer declaracions jurades? Els marcaran a la mà amb un tampó de discoteca? Portaran al dia un estadillo amb la relació de fronterers que han passat la seva part alíquota? Tindran vistes fisonomistes, capaços de reconèixer els fronterers d’una hora lluny, i recordar quan van atrevir-se a carregar el cartronet mensual? S’obren tot d’interrogants sensacionals que posaran a prova la dignitat de tota una administració. Ara cal veure si el Congrés espanyol ho ratifica, que ho ratificarà. No, si això del fumar ja se sap que és un mal vici.
L’atenció mediàtica ha recompensat amb una fugaç quota de celebritat el jove lauredià que va ser caçat anant a 216 per hora per l’Eix del Llobregat, a l’altura de la bonica vila de Balsareny. I després ens queixem amb amargor de la llegenda negra que arrosseguem els conductors del país per culpa dels quatre fitipaldis de sempre. Sí, és clar que hi ha eximents. En aquell tram de l’autovia, que segur que és recte com un canó d’escopeta, la velocitat permesa és de 100 quilòmetres per hora, cosa que fa riure. Un altre argument: els cotxes d’avui no són com els d’abans. Oh, quanta raó que tenen. Als vint anys jo tenia el meu primer cotxe: un Renault 6 (cuestión de espacio) que va comprar el meu pare per cinquanta mil pessetes a l’oncle Lluís, que ja no el podia conduir més. Era molt bon cotxe. Les portes no tancaven, tenia certa tendència a quedar-se sense líquid de frens, però si portaves sempre un pot de recanvi, tot resolt. Consumia poc, i un dia vaig descobrir amb sorpresa que, amb mig dipòsit ple de gasoil i l’altre mig de benzina, el motor roncava encara amb més alegria. De córrer, no, no corria, però podia portar set o vuit amics a la festa major de Taús sense cap problema. El dia trist que el vaig portar a desballestar (ell mai no ho faria) només tenia tres rodes operatives i Déu n’hi do de la seva estabilitat. Sí, han canviat molt. La foto que van acabar publicant els mossos ens mostrava un Golf fosc, una mica difuminat, i de fons un lluminós panorama de capvespre berguedà. Quina decepció: vistos els antecedents, hom esperava veure de Porsche cap amunt. Res ja no és el que era.
