Albert Villaró

Una de les perversions dels sistemes polítics moderns és la mania de regular allò que és irregulable, amb un gran malbaratament de temps i energies. Legislen sobre qüestions absurdes, impossibles de controlar i, en contrapartida, són capaços de mirar a una altra banda a l’hora de prendre mesures per resoldre els problemes estructurals. Sí, aquells problemes que els mateixos dirigents diuen sempre que són “els que de debò preocupen la gent”. La setmana passada, el Senat espanyol –aquella cambra inútil, veritable cementiri d’elefants– va aprovar la norma que limita a un cartró mensual la quantitat de tabac que poden passar els treballadors fronterers. Ep, només els que resideixen a menys de 15 quilòmetres en línia recta, per aquestes coses tan singulars que té la geopolítica. Així, als afortunats que visquin a Martinet no se’ls limita i als pobres d’Aristot sí. Als d’Organyà no i als pobres del Pla sí. Ara falta que ho apliquin, que destinin els recursos necessaris per controlar-ho i que ho facin sense arbitrarietats ni injustícies, perquè les lleis se suposa que es dicten perquè qui les hagi de fer complir s’encarregui d’aplicar-les amb tot el rigor necessari. Pintaran un carril exclusiu per a fronterers? Els faran fer declaracions jurades? Els marcaran a la mà amb un tampó de discoteca? Portaran al dia un estadillo amb la relació de fronterers que han passat la seva part alíquota? Tindran vistes fisonomistes, capaços de reconèixer els fronterers d’una hora lluny, i recordar quan van atrevir-se a carregar el cartronet mensual? S’obren tot d’interrogants sensacionals que posaran a prova la dignitat de tota una administració. Ara cal veure si el Congrés espanyol ho ratifica, que ho ratificarà. No, si això del fumar ja se sap que és un mal vici.