Albert Villaró

El topònim Newbliss té la seva retirada poètica (l’èxtasi nou, vindria a significar), però el nom autòcton irlandès també és líric i suggerent: Lios Darach (la roureda circular). El poble és amb prou feines un carrer, a la cruïlla entre dues carreteretes regionals que porten a ciutats de tercera, però té prou massa crítica perquè hi hagi tres pubs en actiu. El de l’Annie McGinn farà, l’any vinent, cent anys que és obert. Ella li va al dar­rere: té prop de noranta anys i succeeix el pare, Hugh McGinn. Cada dia obre el pub pels volts de mitja tarda i el tanca quan plega el dar­rer client. Divendres i dissabte l’ajuda el nebot. Tiren la cervesa amb dedicació, i et fan esperar el que calgui abans no estigui a punt. La tècnica és important, i tothom riu encara quan recorda els intents infructuosos de Michelle Obama per tirar una cervesa com Déu mana. No hi ha cap pressa. El pub és molt petit. Minúscul: amb prou feines hi caben –i atapeïdes– unes vint persones. Però surt a totes les guies com un dels establiments amb més caràcter del país. Hi ha una estufa de butà en una cantonada. Per anar al lavabo –i després de tres pintes s’hi ha d’anar sovint– les noies han de pujar al pis de la senyora Annie i compartir-lo amb ella. Els homes, per sort, tenen un reconditori molt funcional al pati interior. La decoració és escassa: cartells de whiskies de marques desaparegudes, i aquella cèlebre propaganda de la Guinness en què, als anys quaranta, intentava convèncer els consumidors que aquell deliciós aixarop dóna força i resistència a l’hora de treballar, com si fos la màgica poció que surt a les aventures de l’Astèrix. Vista la demanda, no sembla que faci falta convèncer ningú.