L’any 1997, l’escriptor francès Philippe Delerm es va fer ric i famós gràcies a l’èxit inesperat d’un petit llibre de títol suggeridor i contingut deliciós: La première gorgée de bière et autres plaisirs minuscules. Delerm ens volia redescobrir aquelles petites accions quotidianes que fan la vida més amable i digna de ser viscuda. El primer glop de cervesa, el primer jersei de la tardor, el soroll que fa la dinamo de la bicicleta, portar un ganivet a la butxaca, llegir a la platja, l’olor de les pomes, i una pila més. I el Tour de França, així, en genèric. No recordo exactament com argumentava la seva inclusió en la llista d’històries que proposava, perquè el Tour pot ser generador de molts i molts diversos plaers, de totes les intensitats. Un servidor n’experimenta un de molt particular. Com que la condició sine qua non de la contemplació televisiva de la Grande Boucle és l’acompanyament d’una breu migdiada el plaer màxim arriba quan, en despertar, passen uns segons, minuts potser, en què no saps què ha passat durant l’estona en què dormies. Ignores si Contador ha atacat o ha defallit, si els germans luxemburguesos han pogut resistir l’embranzida d’Evans, si els soferts escapats han mantingut l’avantatge de què disposaven o si, per contra, seran engolits pel pilot. Són uns instants meravellosos, que formen part d’un món màgic a meitat de camí entre el son i la vigília. De mica en mica, la lògica implacable del discurs de la realitat acaba per imposar-se. Però ens queda durant molta estona el regust dolcíssim d’haver pogut tocar amb la punta dels dits un univers fet de muntanyes i bicicletes, on, com deia el poeta, tot estava per fer i tot era possible.
Hi ha un llibre fonamental que no hauria de faltar a cap de les llars on hi hagi lletraferits curiosos o escrivents, siguin de la mena que siguin. Els seus autors són el molt enyorat professor Josep Maria Solà i Josep Maria Pujol. El títol és més aviat llarg i poc engrescador: Ortotipografia: Manual de l’autor, l’autoeditor i el dissenyador gràfic (Columna, Barcelona, 1995). És, segons els autors “una obra que també va adreçada, molt assenyaladament, als autors de qualsevol text destinat a la impremta”. L’obra es llegeix com una novel·la apassionant, protagonitzada per claudàtors, versaletes, cursives i negretes, majúscules i minúscules, punts, comes i punts i comes, ordinals i numerals, notes al peu i referències bibliogràfiques. Tots aquests personatges es confabulen per fer un viatge al cor de l’escriptura, que no és res més que un conjunt de codis que cal respectar perquè després puguem abocar-hi tanta creativitat com sigui possible. Tots els capítols del llibre són igualment fascinants, perquè les convencions d’avui són l’herència de segles de cultura. Tenim el cas de les cursives. Abans de la generalització dels processadors de textos eren monopoli de caixistes i linotipistes, que les utilitzaven amb discreció i saviesa. Des del començament del segle XVI, quan l’impressor Manutius les va fer servir per primer cop, les cursives han estat la sal de la tipografia. Les fem servir per emfasitzar, per distingir noms d’obres literàries, de naus i navilis, però en cap cas –com van aparèixer a l’article de dimarts passat– s’apliquen als noms dels gossos, que reben el mateix tracte que els de les persones humanes, les de dues potes. Quedi dit.
Hola, sóc el Six. Ves per on, m’he fet famós en quatre dies. Sóc el gos madrileny i de morro fi que pujarà tres cops al mes a ensumar cotxes a la duana, fins que em substitueixi el col·lega que estan ensinistrant. No em compareu, si us plau, amb d’altres quissos il·lustres, com l’Argos, el gos d’Ulisses, Pèritas, el gos que va salvar la vida al gran Alexandre quan l’abuixava un elefant, el terranova anònim que va saltar d’una barca de pescadors per rescatar Napoleó de morir ofegat, la pobra Laika, heroïna sideral, la molt bufona gosseta Lassie o el Rin-tin-tin del caporal Rusty. La meva feina és molt més prosaica, purament auxiliar. Cap proesa. Estiguin segurs que, si hi hagués un robot amb sensors igual de sensibles, em tindrien a la gossera o fent d’altres feines no tan especialitzades, perquè a les màquines no cal passejar-les ni donar-los joguines a tall de recompensa. El meu perfil potser s’acosta més al de Rex, el gos llop policia que bellugava la cua i empaitava dolents en una avorrida sèrie vespertina. Però jo no empaitaré ningú. Tindré una feina sedentària, com d’oficina. Ensumaré vehicles sospitosos i prou, i entre l’adrenalina que segreguen els infractors i d’altres aromes hauré de distingir l’olor volàtil del diner. I és aquí on hi ha la lliçó moral i democràtica: la tinta que impregna i dibuixa un trist bitllet de cinc, rebregat després del pas per centenars de butxaques anònimes fa la mateixa olor que un de cinc-cents, que ha estat mitja vida a les fosques. Passa com amb els humans, iguals tots en la seva composició. Rics i pobres comparteixen aminoàcids, proteïnes i teixits, tots estan fets i pastats amb una idèntica matèria.
El titular de l’entrevista de la contra de La Vanguardia, divendres passat, dedicada al terapeuta James Redfield, proclamava: “Déu ens parla a través de les intuïcions i les casualitats.” La tarda del mateix dia un servidor circulava per l’autovia A2. Davant hi havia un camió que, aparentment, transportava plàstics. La part del darrere de la lona s’aixecava per l’efecte de la velocitat i, de tant en tant, es veia com es bellugava un plàstic de la càrrega. Vaig pensar que el més raonable fóra avançar-lo i deixar-lo enrere. Vés si encara no sortirà un d’aquests plàstics i s’estamparà contra el parabrisa, em vaig dir. I com si ho hagués escrit en un guió. Va saltar un tros enorme de plàstic, de dos metres de llarg per metre d’ample, va fer unes tombarelles per l’aire i, com si algú n’hagués dibuixat la trajectòria, el plasticot va anar a enganxar-se al meu parabrisa. No és gaire agradable quedar-se sense visibilitat anant a cent-vint. Encara no sé com vaig poder avorar-me per treure’l, taquicàrdic. Un parell de mesos abans, en passar pel túnel de Sant Joan, entre Martinet i Bellver, vaig recordar aquella vegada en què el cotxe que anava al davant nostre es va desviar del seu carril i es va anar a encastar contra el camió que venia en sentit contrari. Mentre ho evocava, el vehicle que tenia al davant va repetir exactament la mateixa maniobra, com si volgués il·lustrar els meus records. Per sort, com que no venia ningú de cara, en comptes de quedar fet una muntera de ferros, va sortir volant de la carretera i es va quedar clavat en un prat. Els ocupants no es van fer res. Si són bromes divines, no fan cap gràcia.
