Albert Villaró

El titular de l’entrevista de la contra de La Vanguardia, divendres passat, dedicada al terapeuta James Redfield, proclamava: “Déu ens parla a través de les intuïcions i les casualitats.” La tarda del mateix dia un servidor circulava per l’autovia A2. Davant hi havia un camió que, aparentment, transportava plàstics. La part del darrere de la lona s’aixecava per l’efecte de la velocitat i, de tant en tant, es veia com es bellugava un plàstic de la càrrega. Vaig pensar que el més raonable fóra avançar-lo i deixar-lo enrere. Vés si encara no sortirà un d’aquests plàstics i s’estamparà contra el parabrisa, em vaig dir. I com si ho hagués escrit en un guió. Va saltar un tros enorme de plàstic, de dos metres de llarg per metre d’ample, va fer unes tombarelles per l’aire i, com si algú n’hagués dibuixat la trajectòria, el plasticot va anar a enganxar-se al meu parabrisa. No és gaire agradable quedar-se sense visibilitat anant a cent-vint. Encara no sé com vaig poder avorar-me per treure’l, taquicàrdic. Un parell de mesos abans, en passar pel túnel de Sant Joan, entre Martinet i Bellver, vaig recordar aquella vegada en què el cotxe que anava al davant nostre es va desviar del seu carril i es va anar a encastar contra el camió que venia en sentit contrari. Mentre ho evocava, el vehicle que tenia al davant va repetir exactament la mateixa maniobra, com si volgués il·lustrar els meus records. Per sort, com que no venia ningú de cara, en comptes de quedar fet una muntera de ferros, va sortir volant de la carretera i es va quedar clavat en un prat. Els ocupants no es van fer res. Si són bromes divines, no fan cap gràcia.