Matèria i forma
Hola, sóc el Six. Ves per on, m’he fet famós en quatre dies. Sóc el gos madrileny i de morro fi que pujarà tres cops al mes a ensumar cotxes a la duana, fins que em substitueixi el col·lega que estan ensinistrant. No em compareu, si us plau, amb d’altres quissos il·lustres, com l’Argos, el gos d’Ulisses, Pèritas, el gos que va salvar la vida al gran Alexandre quan l’abuixava un elefant, el terranova anònim que va saltar d’una barca de pescadors per rescatar Napoleó de morir ofegat, la pobra Laika, heroïna sideral, la molt bufona gosseta Lassie o el Rin-tin-tin del caporal Rusty. La meva feina és molt més prosaica, purament auxiliar. Cap proesa. Estiguin segurs que, si hi hagués un robot amb sensors igual de sensibles, em tindrien a la gossera o fent d’altres feines no tan especialitzades, perquè a les màquines no cal passejar-les ni donar-los joguines a tall de recompensa. El meu perfil potser s’acosta més al de Rex, el gos llop policia que bellugava la cua i empaitava dolents en una avorrida sèrie vespertina. Però jo no empaitaré ningú. Tindré una feina sedentària, com d’oficina. Ensumaré vehicles sospitosos i prou, i entre l’adrenalina que segreguen els infractors i d’altres aromes hauré de distingir l’olor volàtil del diner. I és aquí on hi ha la lliçó moral i democràtica: la tinta que impregna i dibuixa un trist bitllet de cinc, rebregat després del pas per centenars de butxaques anònimes fa la mateixa olor que un de cinc-cents, que ha estat mitja vida a les fosques. Passa com amb els humans, iguals tots en la seva composició. Rics i pobres comparteixen aminoàcids, proteïnes i teixits, tots estan fets i pastats amb una idèntica matèria.
