Es va acabant l’estiu, de mica en mica i amb aquella mandra congènita que tenen les coses calentes. S’acaben també les festes majors, el rosari de celebracions que, amb una mescla de solemnitat i relaxació, alteren els ritmes quotidians dels pobles. Hi ha grans detractors de les festes majors, o, més ben dit, n’hi ha que en canvien la polaritat i aprofiten els dies festius que hi ha de propina per anar-se’n ben lluny, i només tornen quan s’asseguren que ja no queda cap acte més relacionat al programa. N’hi ha d’altres que pensen que avui són totes iguals, manifestacions sorolloses i adotzenades, que han perdut el seu sentit original de retrobament i de celebració comunitària. I no és del tot veritat. Només cal veure amb quina vitalitat la gent segueix i participa als balls que són propis de cada lloc. Sembla que el signe dels temps els ha d’anar en contra. Són danses de l’any de la picor, la indumentària oficial és incòmoda, d’una sensualitat rococó, a anys llum de la lleugeresa actual. Cal llevar-se, vestir-se, aguantar sota el sol. La repetició ad infinitum de les dues frases musicals pot fer l’efecte d’un mantra, especialment si la nit abans has fet baixar un parell o tres de gintònics, ara que s’han posat de moda. I, no obstant això, cada vegada hi ha més gent que s’hi apunta. Abans-d’ahir, el ball Cerdà de la Seu va fregar el centenar de parelles, i el mateix pot dir-se del de la Marratxa, o el de Santa Anna, o el del Contrapàs, balls que tenen una salut envejable. Per als inútils que tenim dos peus esquerres, el fenomen és sorprenent i esperançador, perquè n’hi ha que, ballant, tiben del fil invisible que lliga el passat amb el futur.
Per casa funciona, non stop i des de fa una setmana, un ventilador. Ens ha salvat la vida. És de la marca Taurus i, per tant, posseeix un immaculat pedigrí alturgellenc. Va ser manufacturat molt probablement als anys setanta en algun d’aquells tallers que l’empresa dels petits electrodomèstics tenia a Oliana o a Organyà. No recordo pas haver-lo comprat enlloc i sí molt vagament tenir-lo vist en algun dels primers domicilis de la meva vida adulta. Ha de ser, imagino, el botí sedimentat d’alguna mudança remota. Ha passat quinze, potser vint anys o vint-i-cinc anys endreçat dins d’una capsa de cartró en trasters diversos, salvat de la destrucció o el reciclatge gràcies a la sospita que algun dia podria tornar a ser útil, qui sap si imprescindible. Té tan sols cinquanta watts de potència, gira quan vol i té només tres velocitats (aturat, mig revolucionat i a tope). Quan està quiet no fa soroll, però a la que comença a girar les aspes emet uns roncs a meitat de camí de l’helicòpter i el tractor, que després estabilitza en un brunzeig reconfortant. Molesta una mica, sí, però a canvi mou l’aire calent que ocupa les habitacions i genera una agradabilíssima sensació que ens arriba refrescat. És una pura il·lusió, un efecte del lema que observen els ventiladors domèstics (“màxim volum, mínima potència”). Diuen que els models contemporanis són més eficaços i sobretot més silenciosos. De moment el conservarem, perquè fa pena prescindir dels seus serveis tot just després d’anys d’oblit. Si l’agost vinent ha de ser tan roent com aquest potser sí que caldrà fer un pensament. De moment, petit Taurus, enhorabona: ho estàs fent molt bé.
Quan era petit, corria per casa un joc de taula basat en el funcionament de la borsa. Tenies marcs alemanys de mentida, amb la figura imponent i barbada de Johannes Gutemberg, amb els quals podies adquirir accions de Hoestch, KLM, Volkswägen, BP i d’altres empreses solvents que ara no puc recordar. Unes cartes introduïen els factors de l’atzar i la imprevisibilitat –l’emoció i el risc– al joc. Compraves accions, les venies quan et semblava i intentaves (sense aconseguir-ho mai) no arruïnar-te. Comparat amb el Monopoly, que és el simulador del capitalisme més cobdiciós i acumulatiu, el joc de la borsa era més capriciós i voluble. Des d’aquell moment no he pogut mirar sense suspicàcies la borsa dels grans, com si fos la versió adulta i complexa del joc, però igualment sotmesa als cops de sort, a interessos secrets i a contingències incontrolables. La setmana passada, el diari Libération va publicar l’esborronadora reconstrucció dels fets que van provocar que, en dos dies, les accions de Société Génerale perdessin el 16%. Tot va començar amb un dominical que va publicar una notícia que no era res més que un rumor sense fonaments. La rectificació va arribar tard. Els twitts i els retwitts van fer cada vegada més gran la bola. Una periodista de Reuters va insinuar que havia estat generada per la lectura precipitada d’una ficció que Le Monde havia publicat com a entreteniment. Una col·lecció de sapastrades que va fer trontollar un castell de cartes que s’aguanta amb pinces. Un rosari de despropòsits, un capítol més de la terrible broma infinita en què s’ha convertit l’economia global.
Al campionat de botifarra s’hi fuma, òbviament. I s’hi fuma molt. De tot menys pipes: puros de diversos calibres, purets i cigarretes. És, diríem, una part consubstancial de l’escenari. Com que hi ha una certa tensió a l’ambient, de càlcul i de risc, sembla que és de més bon passar amb alguna cosa que crema. El fum, que en circumstàncies normals seria de mal suportar, no em molesta. De fet, no pot molestar-me, perquè em connecta, per la via dels records d’infantesa, a l’altell de l’hotel Mundial de la Seu on el meu pare anava a fer la botifarra amb els companys. Era un espai de sostre baix, que avui em semblaria claustrofòbic, envaït per una boira permanent de Ducados i caliquenyos, amb tres o quatre taules ocupades durant hores, non stop. Alguna cosa d’aquell espai reconec a la sala on es fa el campionat, l’ambient essencialment masculí, aquell dialecte ple d’una terminologia particular, forjada al llarg de milers de tardes de cafè. La manilla abarrotada, l’arrastro, el contro. La concentració no exclou els comentaris desenfadats, la reflexió sobre les vicissituds del joc. Un servidor, que ha assistit a veritables esbroncades en el decurs de partides innocents, no pot sinó agrair la bonhomia i la seriositat dels competidors. De vegades es guanya i de vegades es perd. Passa la tarda, passen les partides, i del ball de pals, de trumfos i manilles, se’n desprèn una i una altra vegada la lliçó: que la vida et dóna dotze cartes, has d’endreçar-les i mirar de jugar-les tan bé com puguis, ajudar el company i vigilar els competidors, que l’atzar no ens domina però hi és, amb el seus capricis, les seves injustícies i, també, els cops inversemblants de sort.
