Campionat
Al campionat de botifarra s’hi fuma, òbviament. I s’hi fuma molt. De tot menys pipes: puros de diversos calibres, purets i cigarretes. És, diríem, una part consubstancial de l’escenari. Com que hi ha una certa tensió a l’ambient, de càlcul i de risc, sembla que és de més bon passar amb alguna cosa que crema. El fum, que en circumstàncies normals seria de mal suportar, no em molesta. De fet, no pot molestar-me, perquè em connecta, per la via dels records d’infantesa, a l’altell de l’hotel Mundial de la Seu on el meu pare anava a fer la botifarra amb els companys. Era un espai de sostre baix, que avui em semblaria claustrofòbic, envaït per una boira permanent de Ducados i caliquenyos, amb tres o quatre taules ocupades durant hores, non stop. Alguna cosa d’aquell espai reconec a la sala on es fa el campionat, l’ambient essencialment masculí, aquell dialecte ple d’una terminologia particular, forjada al llarg de milers de tardes de cafè. La manilla abarrotada, l’arrastro, el contro. La concentració no exclou els comentaris desenfadats, la reflexió sobre les vicissituds del joc. Un servidor, que ha assistit a veritables esbroncades en el decurs de partides innocents, no pot sinó agrair la bonhomia i la seriositat dels competidors. De vegades es guanya i de vegades es perd. Passa la tarda, passen les partides, i del ball de pals, de trumfos i manilles, se’n desprèn una i una altra vegada la lliçó: que la vida et dóna dotze cartes, has d’endreçar-les i mirar de jugar-les tan bé com puguis, ajudar el company i vigilar els competidors, que l’atzar no ens domina però hi és, amb el seus capricis, les seves injustícies i, també, els cops inversemblants de sort.
