La borsa i la vida
Quan era petit, corria per casa un joc de taula basat en el funcionament de la borsa. Tenies marcs alemanys de mentida, amb la figura imponent i barbada de Johannes Gutemberg, amb els quals podies adquirir accions de Hoestch, KLM, Volkswägen, BP i d’altres empreses solvents que ara no puc recordar. Unes cartes introduïen els factors de l’atzar i la imprevisibilitat –l’emoció i el risc– al joc. Compraves accions, les venies quan et semblava i intentaves (sense aconseguir-ho mai) no arruïnar-te. Comparat amb el Monopoly, que és el simulador del capitalisme més cobdiciós i acumulatiu, el joc de la borsa era més capriciós i voluble. Des d’aquell moment no he pogut mirar sense suspicàcies la borsa dels grans, com si fos la versió adulta i complexa del joc, però igualment sotmesa als cops de sort, a interessos secrets i a contingències incontrolables. La setmana passada, el diari Libération va publicar l’esborronadora reconstrucció dels fets que van provocar que, en dos dies, les accions de Société Génerale perdessin el 16%. Tot va començar amb un dominical que va publicar una notícia que no era res més que un rumor sense fonaments. La rectificació va arribar tard. Els twitts i els retwitts van fer cada vegada més gran la bola. Una periodista de Reuters va insinuar que havia estat generada per la lectura precipitada d’una ficció que Le Monde havia publicat com a entreteniment. Una col·lecció de sapastrades que va fer trontollar un castell de cartes que s’aguanta amb pinces. Un rosari de despropòsits, un capítol més de la terrible broma infinita en què s’ha convertit l’economia global.
