La dansa de l’estiu
Es va acabant l’estiu, de mica en mica i amb aquella mandra congènita que tenen les coses calentes. S’acaben també les festes majors, el rosari de celebracions que, amb una mescla de solemnitat i relaxació, alteren els ritmes quotidians dels pobles. Hi ha grans detractors de les festes majors, o, més ben dit, n’hi ha que en canvien la polaritat i aprofiten els dies festius que hi ha de propina per anar-se’n ben lluny, i només tornen quan s’asseguren que ja no queda cap acte més relacionat al programa. N’hi ha d’altres que pensen que avui són totes iguals, manifestacions sorolloses i adotzenades, que han perdut el seu sentit original de retrobament i de celebració comunitària. I no és del tot veritat. Només cal veure amb quina vitalitat la gent segueix i participa als balls que són propis de cada lloc. Sembla que el signe dels temps els ha d’anar en contra. Són danses de l’any de la picor, la indumentària oficial és incòmoda, d’una sensualitat rococó, a anys llum de la lleugeresa actual. Cal llevar-se, vestir-se, aguantar sota el sol. La repetició ad infinitum de les dues frases musicals pot fer l’efecte d’un mantra, especialment si la nit abans has fet baixar un parell o tres de gintònics, ara que s’han posat de moda. I, no obstant això, cada vegada hi ha més gent que s’hi apunta. Abans-d’ahir, el ball Cerdà de la Seu va fregar el centenar de parelles, i el mateix pot dir-se del de la Marratxa, o el de Santa Anna, o el del Contrapàs, balls que tenen una salut envejable. Per als inútils que tenim dos peus esquerres, el fenomen és sorprenent i esperançador, perquè n’hi ha que, ballant, tiben del fil invisible que lliga el passat amb el futur.
