Els neutrins muons arriben abans d’hora, quan ningú no els espera. Sí, són només uns nanosegons de no re, una fracció infinitesimal de temps que sembla gairebé impossible de comptar, però amb això es veu que ja n’hi ha prou per esquerdar el fins ara solidíssim edifici de la física teòrica, projectat per Newton i reformat en profunditat per Einstein. Res no pot córrer més que la velocíssima llum, que és la constant còsmica, deien, i bé ens ho vam haver de creure, però els muons, unes partícules fins ara discretes i insubstancials, s’entesten, en el llarg trajecte que hi ha entre el LHC del CERN a Ginebra i un laboratori colgat sota el Gran Sasso, a Itàlia, a anar un pèl més de pressa que el que estava previst. Els científics del projecte Opera no s’ho acaben de creure, i per això han demanat auxili i consell als seus col·legues d’arreu del món, per esbrinar què coi passa amb els seus neutrins descontrolats. Potser tot plegat sigui només un error de lectura, una falsa alarma, un foc d’encenalls. Però si es demostra que han fet bé els amidaments, les conseqüències poden ser imprevisibles. Pensen que potser agafen una drecera per un espai multidimensional. Potser sí. En aquest cas, amb un temps que s’estira com un xiclet i passa per on vol, el vell somni del viatge al passat seria possible. Llavors podríem anar a veure els dinosaures, o l’assassinat de Juli Cèsar, o assistiríem a l’estrena, el 1822, de la Novena de Beethoven. O encara millor: qui sap si tindríem l’oportunitat de tornar enrere uns quants anys –tampoc no caldria recular gaire– i que, gràcies a una segona oportunitat, poguéssim provar d’esmenar tot allò que fins ara hem anat fent tan malament.
S’ha mort l’Antoni Cayrol, àlies Jordi-Pere Cerdà. Dissabte passat, en aquestes pàgines, l’amic Pasques en va fer una molt sentida glossa, amb l’èmfasi posat en les seves connexions andorranes, i l’Àngels Mach també en va parlar diumenge a El Periòdic. Als anys noranta el vaig poder tractar en un parell o tres d’ocasions, massa poques, en actes i taules rodones on participava com a patriarca d’allò que llavors se’n deia la literatura pirinenca. Era tot un personatge, amb una presència física imponent, amb uns ulls plens de vida i de saviesa, i amb una espurna de sornegueria, molt muntanyenca. Tenia la mirada de qui ha vist molt de món, l’ha entès fins allà on és comprensible (i potser una mica més) i ha tingut la generositat i el talent necessaris per voler i poder compartir amb tothom les seves experiències, a través d’una obra rica i intel·ligent. Sempre sap greu no haver pogut tractar més aquests grans homenots, per mandra, potser, però sobretot per una prudència mal entesa. Òmnium Cultural li va concedir el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes el 1995: una baula més d’una cadena que, amb les quaranta-tres edicions que hi ha hagut fins avui, és ja una llista consagrada a l’excel·lència i al compromís. És una relació també necrològica: només n’hi ha deu de supervivents, el més jove dels quals, Jaume Cabré, l’autor de Les veus del Pamano i de la monumental Jo confesso, que serà algun dia (diuen els que hi entenen) premi Nobel. Ja no hi són ni el Joan Coromines, ni el Joan Solà, ni el Miquel Martí i Pol, ni el Tísner, ni tants d’altres. Ni el Josep Termes, que també s’ha mort només fa deu dies. És el destí inexorable, sí, el dels que se’n van, i sempre massa d’hora.
L’altre dia l’entrenador del Barça va rebre a Barcelona la medalla d’or de la Generalitat de Catalunya, que no la donen pas al primer que passa. Diuen les cròniques que el Pep Guardiola va fer un discurs brillant, a anys llum de les vaguetats insubstancials i els tòpics habituals que pronuncien els seus col·legues així que els posen un micròfon al davant. I no tan sols es va distanciar dels tristos missatges suats dels seus col·legues entrenadors, sinó que també va donar una lliçó als polítics que tan atents l’escoltaven, que són autèntics especialistes de parlar molt per acabar no dient gran cosa. La part més repetida i glossada de la intervenció del Pep va ser la frase final, allò que va dir que “si ens aixequem ben d’hora, però ben d’hora, ben d’hora, i no hi ha retrets ni excuses i ens posem a pencar, som un país imparable. Creieu-me que som imparables”. Abans també va dir coses sucoses, com la reivindicació de l’ofici, una paraula que sembla que hagi estat eliminada del vocabulari contemporani, on la gent ja no té oficis, sinó feines. “Jo només vull fer el meu ofici el millor possible”, va dir, i encara dues vegades. L’elogi als matiners, a llevar-se d’hora, a no buscar excuses, a confiar, és un discurs que, de tan eficaç com és, sona a antic, a passat de moda, a ètica calvinista. El meu pare, que era pastisser (i es llevava a les cinc, set dies a la setmana), i tots els de la seva generació, el van saber fer seu, i van aconseguir superar temps molt difícils on tot semblava que ho tenien en contra. Avui els semblaria estrany que, de tant en tant, algú hagi de pujar a una trona per recordar obvietats.
Mossèn Bonaventura Riba era el senyor rector d’Organyà el 1905, quan Joaquim Miret i Sans li va comprar, per encàrrec de la Junta Municipal de Museus i Belles Arts i després d’unes dures negociacions, el quadernet de pergamí que contenia les sis famoses homilies. Poc s’imaginava el mossèn (que, per una d’aquestes casualitats que té la vida, era andorrà) la transcendència d’aquella transacció diguem-ne comercial, que va aconseguir treure a la llum el monument fundacional d’una literatura, amagat fins llavors en una resclosida sagristia. Més d’un segle després, el primer cap de setmana de setembre, la vila ganxa commemora aquella troballa feliç amb una fira-festa dedicada a la literatura que es fa als Pirineus. Com sempre passa amb les coses que funcionen, la combinació de tenacitat i entusiasme dels organitzadors ha aconseguit que la cita, al cap d’uns quants anys de recorregut, s’hagi consolidat. Divendres i dissabte passat es va poder repetir la fórmula de l’èxit: les parades de llibres, amb les novetats i amb els exemplars de fons, les presentacions de les obres més recents, les taules rodones. Dissabte a la tarda, un dels actes centrals: el debat d’altura entre Lluís Racionero, Joan Massa i Joan Maria Puiggrós sobre la presència de Déu als llibres, un luxe dialèctic. I, com a cirereta del pastís, l’homilia laica, pronunciada pel verbívor Màrius Serra, amb una rutilant i divertida dissertació sobre el català, mare i origen de totes les llengües, amb el contrapunt devot de l’homilia no laica de mossèn Manuel Pal, pronunciada –aquesta sí– dins dels murs venerables de la col·legiata de Santa Maria. Una festa que dóna motius per a l’optimisme, malgrat el rau-rau de fons de tants i tants que volen cantar les absoltes a una llengua tossuda que es resisteix a la rendició.
