Albert Villaró

L’altre dia l’entrenador del Barça va rebre a Barcelona la medalla d’or de la Generalitat de Catalu­nya, que no la donen pas al primer que passa. Diuen les cròniques que el Pep Guardiola va fer un discurs brillant, a anys llum de les vaguetats insubstancials i els tòpics habituals que pronuncien els seus col·legues així que els posen un micròfon al davant. I no tan sols es va distanciar dels tristos missatges suats dels seus col·legues entrenadors, sinó que també va donar una lliçó als polítics que tan atents l’escoltaven, que són autèntics especialistes de parlar molt per acabar no dient gran cosa. La part més repetida i glossada de la intervenció del Pep va ser la frase final, allò que va dir que “si ens aixequem ben d’hora, però ben d’hora, ben d’hora, i no hi ha retrets ni excuses i ens posem a pencar, som un país imparable. Creieu-me que som imparables”. Abans també va dir coses sucoses, com la reivindicació de l’ofici, una paraula que sembla que hagi estat eliminada del vocabulari contemporani, on la gent ja no té oficis, sinó feines. “Jo només vull fer el meu ofici el millor possible”, va dir, i encara dues vegades. L’elogi als matiners, a llevar-se d’hora, a no buscar excuses, a confiar, és un discurs que, de tan eficaç com és, sona a antic, a passat de moda, a ètica calvinista. El meu pare, que era pastisser (i es llevava a les cinc, set dies a la setmana), i tots els de la seva generació, el van saber fer seu, i van aconseguir superar temps molt difícils on tot semblava que ho tenien en contra. Avui els semblaria estrany que, de tant en tant, algú hagi de pujar a una trona per recordar obvietats.