Albert Villaró

S’ha mort l’Antoni Cayrol, àlies Jordi-Pere Cerdà. Dissabte passat, en aquestes pàgines, l’amic Pasques en va fer una molt sentida glossa, amb l’èmfasi posat en les seves connexions andorranes, i l’Àngels Mach també en va parlar diumenge a El Periòdic. Als anys noranta el vaig poder tractar en un parell o tres d’ocasions, massa poques, en actes i taules rodones on participava com a patriarca d’allò que llavors se’n deia la literatura pirinenca. Era tot un personatge, amb una presència física imponent, amb uns ulls plens de vida i de saviesa, i amb una espurna de sornegueria, molt muntanyenca. Tenia la mirada de qui ha vist molt de món, l’ha entès fins allà on és comprensible (i potser una mica més) i ha tingut la generositat i el talent necessaris per voler i poder compartir amb tothom les seves experiències, a través d’una obra rica i intel·ligent. Sempre sap greu no haver pogut tractar més aquests grans homenots, per mandra, potser, però sobretot per una prudència mal entesa. Òmnium Cultural li va concedir el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes el 1995: una baula més d’una cadena que, amb les quaranta-tres edicions que hi ha hagut fins avui, és ja una llista consagrada a l’excel·lència i al compromís. És una relació també necrològica: només n’hi ha deu de supervivents, el més jove dels quals, Jaume Cabré, l’autor de Les veus del Pamano i de la monumental Jo confesso, que serà algun dia (diuen els que hi entenen) premi Nobel. Ja no hi són ni el Joan Coromines, ni el Joan Solà, ni el Miquel Martí i Pol, ni el Tísner, ni tants d’altres. Ni el Josep Termes, que també s’ha mort només fa deu dies. És el destí inexorable, sí, el dels que se’n van, i sempre massa d’hora.