Albert Villaró

Els neutrins muons arriben abans d’hora, quan ningú no els espera. Sí, són només uns nanosegons de no re, una fracció infinitesimal de temps que sembla gairebé impossible de comptar, però amb això es veu que ja n’hi ha prou per esquerdar el fins ara solidíssim edifici de la física teòrica, projectat per Newton i reformat en profunditat per Einstein. Res no pot córrer més que la velocíssima llum, que és la constant còsmica, deien, i bé ens ho vam haver de creure, però els muons, unes partícules fins ara discretes i insubstancials, s’entesten, en el llarg trajecte que hi ha entre el LHC del CERN a Ginebra i un laboratori colgat sota el Gran Sasso, a Itàlia, a anar un pèl més de pressa que el que estava previst. Els científics del projecte Opera no s’ho acaben de creure, i per això han demanat auxili i consell als seus col·legues d’ar­reu del món, per esbrinar què coi passa amb els seus neutrins descontrolats. Potser tot plegat sigui només un error de lectura, una falsa alarma, un foc d’encenalls. Però si es demostra que han fet bé els amidaments, les conseqüències poden ser imprevisibles. Pensen que potser agafen una drecera per un espai multidimensional. Potser sí. En aquest cas, amb un temps que s’estira com un xiclet i passa per on vol, el vell somni del viatge al passat seria possible. Llavors podríem anar a veure els dinosaures, o l’assassinat de Juli Cèsar, o assistiríem a l’estrena, el 1822, de la Novena de Beethoven. O encara millor: qui sap si tindríem l’oportunitat de tornar enrere uns quants anys –tampoc no caldria recular gaire– i que, gràcies a una segona oportunitat, poguéssim provar d’esmenar tot allò que fins ara hem anat fent tan malament.