Una petita nota per a la història familiar. Cap allà al 1920, els meus dos besavis, el Serra de Fígols i el Draén de Sisquer, es van trobar a la fira de Sant Andreu, a Organyà. Es coneixien de feia temps, és clar, i van considerar que potser havia arribat el moment de posar en contacte l’hereu Serra, el Josep, i la jove Rosa, la petita dels Draén, a veure lo què. La resta és previsible: el Josep va pujar cap a la vall de Lavansa amb l’excusa d’anar a comprar un vedell i, de pas, veure la Rosa li feia el pes. Va ser obsequiat, com no podia ser de cap altra manera, amb el famós fuet del vistaire, elaborat expressament per a l’ocasió. Es van casar la primavera següent, i s’ha de dir que van ser raonablement feliços i que mai no es van penedir. Les fires d’avui encara conserven aquesta funció de punt de trobada, tot i que (per fortuna) el seu paper potenciador d’aliances matrimonials s’ha vist reduït (suposo) a la mínima expressió. Però la gent continua retrobant-s’hi. Abans d’ahir vaig topar amb un dels companys del pis que teníem llogat a Barcelona, quan fèiem veure que estudiàvem. Feia vint-i-cinc anys que no el veia, des del dia mateix en què vam tancar el pis. Més o menys sabíem l’un de l’altre, indirectament, però no havíem tornat a parlar després d’haver compartit sostre, taula i experiències durant cinc cursos sencers. Ens vam alegrar de veure’ns, és clar, però no vaig poder estar-me de pensar per què (ni l’un ni l’altre) havíem fet per manera de reprendre el fil. Sense una fira que fes de catalitzador, potser hauríem passat vint-i-cinc anys més, pul·lulant per òrbites divergents.
La notícia ha corregut com la pólvora, gràcies al diari Segre: Leo Messi i Bojan Krcic són parents, cosins de quarta generació: comparteixen un rebesavi. El nombre d’ascendents es dobla cada generació, de manera que trobar parentiu a la quarta planta té el seu mèrit. Els que troben pèls a tot arreu adduiran, no pas sense raó, que tots nosaltres som rebesnéts (a l’enèsima potència) d’aquella famosa Eva mitocondrial, la megamare africana que va viure fa cent mil anys, de la qual procedeixen tots els sàpiens sàpiens. I no cal pas anar tan amunt en el temps: no sé on vaig llegir que el quaranta per cent dels europeus som descendents del gran Carlemany, nostre pare. Què hi busquem, en la solemne veu dels avantpassats? Fa uns anys em vaig entretenir a reconstruir als arxius els viaranys familiars. A banda d’una poc saludable endogàmia pirinenca, vaig trobar enmig dels meus parents –pagesos de segona– un síndic encampadà del segle XVIII i, una mica més cap aquí, una bona colla de carlins, entre els quals en destacava el cèlebre Bartomeu Porredon, àlies el Ros d’Eroles. Va ser brigadier durant la primera carlinada, instigador de l’execució del cruelíssim comte d’Espanya. El meu bel·licós ancestre va acabar malament: assassinat en una emboscada durant la guerra dels Matiners i penjat ignominiosament de les muralles de Solsona. És evident que no se m’ha empeltat res del meu parent. Ans al contrari, he sortit més aviat pacífic i acomodatici, gairebé herbívor. Això no vol dir, de cap de les maneres, que els dos astres del futbol, nous cosins, no puguin compartir el gen de l’excel·lència. El jove Bojan, des del seu dolorós (però daurat) exili romà, té, així, bons arguments per al consol i la reflexió.
Han vingut, han fet baixar uns barrils de cervesa, han omplert bars i han cantat pels carrers. Els que han pogut entrar al Comunal han animat els seus i, després de la victòria, se n’han tornat contents cap a caseta. Planava l’amenaça del temible hooligan gaèlic a l’Estadi Comunal. Sí, tenen fama de bevedors. Però qui pot resistir-se davant d’una pinta de Guinness ben tirada o d’un vaset de Black Bush? O de totes dues coses alhora? No els hauríem de tenir por, sinó una sincera admiració. Irlanda és d’una de les grans nacions d’Europa, que es distingeix per una insòlita concentració de talent, màgia i creativitat, amb una topografia mítica formidable. Potser el Celtic Tiger estigui una mica anèmic, però Irlanda continua sent una potència invencible en capital humà. Els monestirs irlandesos van salvar la cultura occidental amb la feina callada i pacient dels seus copistes, durant les Èpoques Fosques. Sant Breanndán va arribar a Amèrica abans que ningú. I al llac Derg, al Donegal, hi havia l’entrada del Purgatori de Sant Patrici, per on va baixar l’ardit cavaller Raimon de Perellós. I a Wexford, co. Mayo, Matt Molloy –el flautista dels Chieftains– hi té un pub. Irlanda és el país de Rory Gallagher, de Shane MacGowan, de les germanes Corr, dels herois de Pasqua del 1916 (Clarke, MacDiarmada, Pearse, Connelly, MacDonagh, Ceannt, Plunkett). Del patriota Parnell, que va promoure el boicot contra el capità Boycott. D’O’Carolan, l’arpista cec. Del clan dels O’Neill, de Van Morrison, de Bono. De Jonathan Swift, de James Joyce, de William B. Yeats, de Seamus Heaney i també del nostre veí, Colm Toíbín, que té casa aquí a la vora, a Farrera de Burg. Que tornin quan vulguin, que els rebrem com germans.
Algun dia es podria fer una exposició retrospectiva dels megaprojectes que van omplir pàgines de paper premsa i que després van anar a espetegar al contenidor blau dels propòsits mai no realitzats. Parcs temàtics, d’atraccions, animaliers, museus i centres d’interpretació, el que vulgueu. Ara és el torn de la construcció i explotació de la famosa plaça de toros de Santa Coloma (la nostra, no pas la de Gramenet), que vol aprofitar el buit provocat per la prohibició de la Generalitat. La intenció dels empresaris es diu redemptora, restablidora de la justícia i la llibertat de torturar toros, arrabassada per la força abusiva dels vots i el procediment democràtic. Fer corrides a Santa Coloma seria, doncs, un acte de desgreuge pels quatre gats taurins catalans (i turistes morbosos o enganyats) que desfilaven per una Monumental decadent, d’aire crepuscular, i que calmarien la seva pena amb una excursió a les Valls. És una mica trist que s’hagi de recórrer a l’explotació dels diferencials legals amb els veïns per atreure visitants, com si el país fos una sentina, la rebotiga d’un bar de sarsaparrelles a Chicago durant la prohibició. Per sort, la llei de protecció animal aprovada el 98 impedirà tornar a veure toreros resant a la capelleta de la plaça davant d’una talla de Meritxell (com es veu en una cèlebre fotografia dels anys 60). No ens entra al cap que es pugui modificar la llei, que seria tant com reconèixer una reculada moral inacceptable. Es comença així i qui sap si acabaríem fent baralles de gossos, lapidant adúlteres, penjant bruixes al carrer de les Canals, organitzant combats de gladiadors i llençant cristians a les feres. I d’aquí al canibalisme ritual només hi hauria un pas.
