Albert Villaró

Algun dia es podria fer una exposició retrospectiva dels megaprojectes que van omplir pàgines de paper premsa i que després van anar a espetegar al contenidor blau dels propòsits mai no realitzats. Parcs temàtics, d’atraccions, animaliers, museus i centres d’interpretació, el que vulgueu. Ara és el torn de la construcció i explotació de la famosa plaça de toros de Santa Coloma (la nostra, no pas la de Gramenet), que vol aprofitar el buit provocat per la prohibició de la Generalitat. La intenció dels empresaris es diu redemptora, restablidora de la justícia i la llibertat de torturar toros, arrabassada per la força abusiva dels vots i el procediment democràtic. Fer corrides a Santa Coloma seria, doncs, un acte de desgreuge pels quatre gats taurins catalans (i turistes morbosos o enganyats) que desfilaven per una Monumental decadent, d’aire crepuscular, i que calmarien la seva pena amb una excursió a les Valls. És una mica trist que s’hagi de recórrer a l’explotació dels diferencials legals amb els veïns per atreure visitants, com si el país fos una sentina, la rebotiga d’un bar de sarsaparrelles a Chicago durant la prohibició. Per sort, la llei de protecció animal aprovada el 98 impedirà tornar a veure toreros resant a la capelleta de la plaça davant d’una talla de Meritxell (com es veu en una cèlebre fotografia dels anys 60). No ens entra al cap que es pugui modificar la llei, que seria tant com reconèixer una reculada moral inacceptable. Es comença així i qui sap si acabaríem fent baralles de gossos, lapidant adúlteres, penjant bruixes al carrer de les Canals, organitzant combats de gladiadors i llençant cristians a les feres. I d’aquí al canibalisme ritual només hi hauria un pas.