Albert Villaró

Una petita nota per a la història familiar. Cap allà al 1920, els meus dos besavis, el Serra de Fígols i el Draén de Sisquer, es van trobar a la fira de Sant Andreu, a Organyà. Es coneixien de feia temps, és clar, i van considerar que potser havia arribat el moment de posar en contacte l’hereu Serra, el Josep, i la jove Rosa, la petita dels Draén, a veure lo què. La resta és previsible: el Josep va pujar cap a la vall de Lavansa amb l’excusa d’anar a comprar un vedell i, de pas, veure la Rosa li feia el pes. Va ser obsequiat, com no podia ser de cap altra manera, amb el famós fuet del vistaire, elaborat expressament per a l’ocasió. Es van casar la primavera següent, i s’ha de dir que van ser raonablement feliços i que mai no es van penedir. Les fires d’avui encara conserven aquesta funció de punt de trobada, tot i que (per fortuna) el seu paper potenciador d’aliances matrimonials s’ha vist reduït (suposo) a la mínima expressió. Però la gent continua retrobant-s’hi. Abans d’ahir vaig topar amb un dels companys del pis que teníem llogat a Barcelona, quan fèiem veure que estudiàvem. Feia vint-i-cinc anys que no el veia, des del dia mateix en què vam tancar el pis. Més o menys sabíem l’un de l’altre, indirectament, però no havíem tornat a parlar després d’haver compartit sostre, taula i experiències durant cinc cursos sencers. Ens vam alegrar de veure’ns, és clar, però no vaig poder estar-me de pensar per què (ni l’un ni l’altre) havíem fet per manera de reprendre el fil. Sense una fira que fes de catalitzador, potser hauríem passat vint-i-cinc anys més, pul·lulant per òrbites divergents.