Blanc o negre. Pepsi o Coca. Rosses o morenes. Dreta o esquerra. Parells o senars. Automàtic o manual. Benzina o dièsel. Positiu o negatiu. Platja o muntanya. Amb gas o sense. Amb llet calenta o amb llet natural. Beatles o Rolling. Serrat o Llach. Pelut o depilat. Cuixa o pit. Vainilla o xocolata. Cubata o gintònic. Rh + o Rh -. Curtes o llargues. Carn o peix. Homo o hetero. Eslips o bòxers. Castanyada o Halloween. Gats o gossos. Mozart o Haydn. Xancleta o sandàlia. Fred o del temps. Amunt o avall. Agitat o remenat. Diürn o nocturn. Meló o síndria. Naps o cols. Nudista o tèxtil. Estrella o Sant Miquel. Nyerros o cadells. Ròmul o Rem. Amb talons o sabata plana. Pare Noel o Reis d’Orient. Ortega o Gasset. Sopranos o Breaking Bad. Tiris o Troians. Guardiola o Mourinho. Blanc o integral. Aspirina o paracetamol. A mà o a màquina. Banyador o biquini. De pot o natural. Fix o mòbil. Mortadel·lo o Filemó. Induráin o Merckx. Ilíada o Odissea. El Padrí primera part o El Padrí segona part. Sherlock o Watson. PC o Mac. Dràcula o Frankenstein. Batman o Spiderman. Clark Kent o Superman. Tristany o Isolda. Llençols o nòrdica. El Quixot o Sancho Panza. Carlins o liberals. Nata o crema. Fischer o Spasski. Hansel o Gretel. Indis o cowboys. Sudistes o confederats. Pol nord o Pol sud. La vida t’obliga constantment a prendre partit. Astèrix o Tintín, heus aquí el dilema. Els dos còmics són genials, extraordinaris, i han contribuït a la formació sensorial d’un parell o tres de generacions. Dépardieu fent d’Obèlix o l’extraordinària recreació del capità Haddock que fa Andy Serkis: a l’hora de comparar les versions cinematogràfiques, però, no hi ha color ni tria possible.
En un món globalitzat que és cada vegada més adotzenat, uniforme i previsible, treus un clípol al carrer i de sobte, amb aquest detallet de no res, tot es transforma. Els eixos comercials de les ciutats amb vocació turística tenen certa tendència a acabar per assemblar-se tots, sí, però en el precís instant que fas córrer una de les nostres venerables relíquies motoritzades l’escenari s’enriqueix amb un plus d’originalitat. Els clípols són a Andorra el que els tramvies a San Francisco, els bateaux-mouches a París, els rickshaws a Hong Kong i les guaguas a les Canàries. Són un dels elements fundacionals de la nostra sotraguejada identitat contemporània, i una de les aportacions més originals de l’andorranitat a la lexicografia del català. Ben cert és que els filòlegs de l’Institut d’Estudis Catalans encara no s’han atrevit a incorporar la paraula al corpus del seu diccionari, però hem d’esperar que un dia o altre acabarà caient, com fruita madura, i ocuparà el seu espai entre les definicions de clipi (placa del cap dels insectes, per sota del front, limitada per les mandíbules) i clisi (que és una adjunció de clítics). Però perquè això pugui passar, i el clípol entri a fer companyia a la resta d’andorranismes que tant enriqueixen l’idioma, com les pitavoles i les serenalles i les coprinceses, caldria abans recuperar la seva presència activa al carrer. Somiar és barat, però hom podria imaginar una legió de petits clípols elèctrics, inspirats en aquells mítics Mercedes-Benz L-319, transportant amunt i avall ciutadans, turistes i passavolants, tot passejant orgullosament pels carrers comercials l’acrònim que, tan generosament, in illo tempore, van propiciar els senyors Pol i Climent, empresaris clarividents de l’Andorra del boom.
A l’hora d’esmorzar, la Kate, una pintora de Derry, baixa una mica remoguda. De matinada, ha notat una presència al peu del llit, com si s’hi hagués assegut algú, que, a més, li ha retirat la vànova. La Jacinta, que estava a l’habitació del costat, ha escoltat unes esgarrapades a la paret. Potser és que la Kate s’ha posat a treballar a les tres de la matinada, ha pensat. S’ha llevat i ha sortit al passadís, però el soroll procedia de l’envà que separa les dues habitacions, i no pas del taller. Bé, són coses que passen de tant en tant. Manifestacions misterioses però inofensives. I recordes un parell de fets estranys que en el seu moment no vas saber com interpretar: una veu amable que et crida des del passadís, la sensació que un corrent d’aigua freda travessa, molt de pressa, el teu cos. I, a més, la Peggy, la veïna, et pregunta molt seriosa si les dues nits anteriors has sentit unes passes lleugeres pel corredor, on no hi dorm ningú més. Diuen que és la presència de Miss Warby, la dama de companyia de la senyora Guthrie que, en morir, volia ser traslladada a Anglaterra, i no ho va aconseguir. Es veu que al YouTube hi ha el testimoni d’una altra resident, que es veu que explica, amb pèls i senyals, quina va ser la seva experiència esfereïdora. Per sort, l’ample de banda no permet consultar-lo a la Big House, és a dir, que m’esperaré a tornar a casa. Deu ser veritat allò que cantava, ja fa uns anys, el gran Alan Stivell, aplicat a la seva Bretanya, sens dubte extensible a Irlanda: “Centre del món habitat, al límit entre la terra i el cel, entre el que és visible i invisible…”
No sé si vostès han tingut l’oportunitat de llegir la notícia que han publicat alguns diaris catalans aquest cap de setmana. Resulta que un hòlding americà dedicat al món del joc –Las Vegas Sands, propietat del magnat Sheldon Adelson– està buscant un cap de pont a Europa on poder construir un enorme complex amb restaurants, casinos i hotels, amb 36.000 habitacions. Es veu que ja en funcionen de semblants a Macau i a Singapur, i els falta clavar una agulleta a la vella Europa. Els números maregen: es preveu una inversió de 18.800 milions d’euros fins al 2022, que es traduiria en la creació, diuen, d’uns increïbles 276.000 llocs de treball, entre directes i indirectes. Potser recordaran l’onada d’entusiasme que un fabulós projecte similar va aixecar entre els habitants d’uns quants pobles dels Monegros, fa uns anys, que van experimentar la febrada d’or quan alguns agents van començar a fer veure que volien comprar secarrals a preu de Manhattan. Però dels rutilants casinos aragonesos no n’ha cantat mai més ni gall ni gallina. Tot i aquests suspectes precedents, ja hi ha candidats per acollir les Vegues ibèriques: Madrid i Barcelona, potser al Prat de Llobregat, i se suposa que tothom intentarà fer girar l’aigua al seu molí amb joc net i joc brut. Les condicions que posen els ianquis són raonables: un aeroport internacional gran a la vora per poder-hi portar clients a somalades. I una minúcia: que es modifiqui la llei espanyola antitabac, per poder fumar mentre hom juga a la ruleta. Llàstima que l’aeroport caigui una mica lluny i que aquí, literalment, no hi càpiga el complex, que calculen que hauria de tenir una superfície mínima de vuit-centes hectàrees. Si més no, la qüestió del tabac la tindrien resolta. De moment.
