Las Vegas
No sé si vostès han tingut l’oportunitat de llegir la notícia que han publicat alguns diaris catalans aquest cap de setmana. Resulta que un hòlding americà dedicat al món del joc –Las Vegas Sands, propietat del magnat Sheldon Adelson– està buscant un cap de pont a Europa on poder construir un enorme complex amb restaurants, casinos i hotels, amb 36.000 habitacions. Es veu que ja en funcionen de semblants a Macau i a Singapur, i els falta clavar una agulleta a la vella Europa. Els números maregen: es preveu una inversió de 18.800 milions d’euros fins al 2022, que es traduiria en la creació, diuen, d’uns increïbles 276.000 llocs de treball, entre directes i indirectes. Potser recordaran l’onada d’entusiasme que un fabulós projecte similar va aixecar entre els habitants d’uns quants pobles dels Monegros, fa uns anys, que van experimentar la febrada d’or quan alguns agents van començar a fer veure que volien comprar secarrals a preu de Manhattan. Però dels rutilants casinos aragonesos no n’ha cantat mai més ni gall ni gallina. Tot i aquests suspectes precedents, ja hi ha candidats per acollir les Vegues ibèriques: Madrid i Barcelona, potser al Prat de Llobregat, i se suposa que tothom intentarà fer girar l’aigua al seu molí amb joc net i joc brut. Les condicions que posen els ianquis són raonables: un aeroport internacional gran a la vora per poder-hi portar clients a somalades. I una minúcia: que es modifiqui la llei espanyola antitabac, per poder fumar mentre hom juga a la ruleta. Llàstima que l’aeroport caigui una mica lluny i que aquí, literalment, no hi càpiga el complex, que calculen que hauria de tenir una superfície mínima de vuit-centes hectàrees. Si més no, la qüestió del tabac la tindrien resolta. De moment.
