El pilot Després em cau bé, d’entrada. No el conec personalment, però és un ciutadà francès instal·lat aquí i, com que hi viu, parla i dóna suport públic a la llengua del país, cosa que molts d’altres no poden dir. Com que les seves proeses damunt de la moto no em fan ni fred ni calor, no he seguit mai la seva trajectòria al Dakar, aquesta prova americana amb nom africà que sembla que ha guanyat una pila de vegades. L’enhorabona. Pel que he pogut seguir a la premsa, diria que hi ha un sector d’aficionats del país que l’odien perquè són partidaris acèrrims del Marc Coma. Vés, aquestes coses passen en tots els àmbits. Ara el senyor Cyril i el seu amic Cédric han estat objecte d’atenció (i estirades d’orelles) pel vídeo desgraciat del seu ascens en moto al Casamanya, que li ha comportat l’obertura fulminant d’un expedient. Segur que no passarà d’aquí. Ha demanat excuses, i aquest gest l’honora. I encara és probable que hagi fet un favor als que fa temps que advoquem per una normativa nacional de l’accés rodat a la muntanya. N’hi ha que defensen el vídeo dient que en el fons tot és promoció, i que són bonics els paisatges. Jo, si fos un turista potencial i el veiés, m’ho pensaria dues vegades, sincerament. I, pel que fa als paisatges, sí, són magnífics, però encara ho serien més sense polsegueres ni englevats arrencats del corriol. I sense motos amunt i avall, és clar. Com deia el Rafeques, no es pot matar tot el que és gras. Ens hem de fer unes preguntes. Quin país tenim. Quin país volem i què estem disposats a sacrificar –o a regular, si ens ho estimen més– per aconseguir-lo. O Suïssa o la selva.
L’amic Albert Roig es preguntava l’altre dia en una piulada tuitera si el col·lectiu de periodistes havia de celebrar la festivitat de sant Francesc de Sales, advocat del gremi, que s’escau avui dimarts. És ben curiós de comprovar com, en una societat que cada dia és més laica, materialista i descreguda, encara conservem –imagino que sobretot els que tenim ja certa edat– molts dels referents del col·legi dels sants per marcar-nos els ritmes de l’any. I el cas extrem és el dels sants patrons, que aprofiten els col·lectius professionals per fer festes i catxipandes diverses. No sabia que sant Francesc de Sales fos patró dels periodistes, sembla que gràcies a les seves habilitats propagandístiques: al segle XVII escrivia furibunds pamflets pietosos contra els calvinistes i els anava passant sota la porta, casa per casa. No dubto dels seus mèrits, que hauran estat validats per teòlegs i doctors, però no hi acabo de veure-hi la relació. Però ja se sap que aquestes connexions hagiogràfiques de vegades s’agafen pels pèls. Fa molts anys, quan estudiava història medieval a Barcelona, en un rampell d’inconsciència vam anar amb tots els companys del departament a sopar al Medièvolo, un grotesc restaurant temàtic (afortunadament desaparegut) que hi havia a la Gran Via. Era un perfecte despropòsit amb barra lliure, tan absurd que no vam parar de riure durant tota l’estona: l’estupor de la professora de paleografia i diplomàtica era antològic. En un dels moments culminants, després de les postres (amb un flam medieval!) va aparèixer un monjo vestit amb roba de sac, cridant “las sales, las sales!” i repartint sobrets de Sal de Frutas Eno. Era, sí, ho han endevinat, la representació de sant Francesc de Sales. Des de llavors que li tinc molta devoció. Per molts anys, col·legues.
Fa uns anys –molts, gairebé trenta– un servidor duia barba. Llavors tenia divuit, dinou insolents anys i, en comptes d’estar pelat com un ou, com ara, lluïa una molt plausible cabellera, anys vuitanta. Sí, això passava a la prehistòria, quan els dinosaures poblaven la terra. No sé ben bé per què me la vaig deixar créixer. Potser per la mandra d’afaitar-me, però diria que no. Per provar-ho, imagino, per veure què se sentia, quina sensació donava aquell bé de déu de pèl plantat a la cara. Era una barba fosca, serrada (excepte a la part del bigoti, on clarejava una mica). No la cuidava gaire, ho he de reconèixer: pensava, potser equivocat, que havia de créixer lliure, com els pins del bosc. Guardo alguna fotografia borrosa d’aquells dies (un daguerreotip): semblava un militant de la Roten Armee Fraktion. Al cap d’uns mesos me la vaig afaitar. Anys més tard vaig passar per una època de patilles carlines, però aquí es va acabar la frivolitat pilosa. Aquesta és la setmana dels barbuts. Sant Pau, sant Maur, sant Antoni (dels porquets), sant Fruitós i sant Vicenç. En canvi, un altre sant il·lustre d’aquesta setmana, sant Sebastià, és ben mec. Es diu que és la setmana més freda de l’any, i potser per això és el moment que les comunitats encara semblen capaces d’organitzar-se i trobar espais de solidaritat comuna al marge de les institucions. Escudelles, calderades, viandes, vots de poble, encants. La iconografia ens pinta els sants protagonistes d’aquesta setmana màgica revestits d’una aura humil, però cofats amb unes barbes consistents, monàstiques, punxegudes o bífides, negres com ala de corb o d’un blanc resplendent, però sempre llustroses. Ah, qui pogués tornar a portar, ni que fos per una setmana, una barba primitiva i essencial.
Dissabte vaig anar a una oficina dels correus espanyols (a l’altra banda de la frontera) armat amb una nota d’avís per recollir una notificació cadastral. Hi ha administracions que s’entesten a enviar carters a cases buides per lliurar documents que no pot rebre ningú: segle XIX. Em presento a la funcionària i li dic que no porto el passaport, que si amb el permís de conduir val. Hm. Se’l mira i no. O passaport o res. I per què no? Oh, és que el permís de conduir és d’un país de fora de la Unió Europea. Vés, com si Andorra fos a Pròxima Centauri. Un maltès sí, un andorrà no. Coi, el passaport també n’és, de fora, objecto. I amb el carnet, a efectes identificadors, potser ja n’hi hauria d’haver prou. No és pas ni un gir ni un paquet, no s’esquinçaran els vels del temple si me l’accepta. L’avís i la carta van al meu nom i puc ensenyar tot de documents –amb fotografia– perquè la funcionària pugui comprovar que en tal és tal i no un impostor. No: no hi ha un número identificador. Ja li diré jo, quin número de passaport tinc. Tampoc. És possible que, en alguna llòbrega masmorra madrilenya, algun pixatinters hagi redactat un reglament que estableixi que els exòtics andorrans només puguin identificar-se davant l’administració espanyola i els seus satèl·lits amb el passaport. No ho dubto. Tampoc no dubto que els funcionaris –els servidors civils, com en diuen en anglès– estan al servei de la gent i farien bé d’amorosir tanta burocràcia idiota amb sentit comú i amb una mica de compassió envers els administrats, en comptes de tocar allò que no sona. Però no: com que treballo en dissabte i no m’agrada la feina que faig, ara veuràs tu.
