Albert Villaró

L’amic Albert Roig es preguntava l’altre dia en una piulada tuitera si el col·lectiu de periodistes havia de celebrar la festivitat de sant Francesc de Sales, advocat del gremi, que s’escau avui dimarts. És ben curiós de comprovar com, en una societat que cada dia és més laica, materialista i descreguda, encara conservem –imagino que sobretot els que tenim ja certa edat– molts dels referents del col·legi dels sants per marcar-nos els ritmes de l’any. I el cas extrem és el dels sants patrons, que aprofiten els col·lectius professionals per fer festes i catxipandes diverses. No sabia que sant Francesc de Sales fos patró dels periodistes, sembla que gràcies a les seves habilitats propagandístiques: al segle XVII escrivia furibunds pamflets pietosos contra els calvinistes i els anava passant sota la porta, casa per casa. No dubto dels seus mèrits, que hauran estat validats per teòlegs i doctors, però no hi acabo de veure-hi la relació. Però ja se sap que aquestes connexions hagiogràfiques de vegades s’agafen pels pèls. Fa molts anys, quan estudiava història medieval a Barcelona, en un rampell d’inconsciència vam anar amb tots els companys del departament a sopar al Medièvolo, un grotesc restaurant temàtic (afortunadament desaparegut) que hi havia a la Gran Via. Era un perfecte despropòsit amb barra lliure, tan absurd que no vam parar de riure durant tota l’estona: l’estupor de la professora de paleografia i diplomàtica era antològic. En un dels moments culminants, després de les postres (amb un flam medieval!) va aparèixer un monjo vestit amb roba de sac, cridant “las sales, las sales!” i repartint sobrets de Sal de Frutas Eno. Era, sí, ho han endevinat, la representació de sant Francesc de Sales. Des de llavors que li tinc molta devoció. Per molts anys, col·legues.