No, el títol d’aquest article no va pel senyor Sheldon Adelson, el magnat ianqui que té barcelonins i madrilenys (i potser alguns andorrans) ben esverats amb el seu macroprojecte d’empeltar Macau a Europa. No val la pena parlar-ne més, oi que no? Tampoc no en trauríem re de profit. Ara, que de Sheldons n’hi ha més. Un, en especial: Sheldon Cooper. Potser no els soni el nom, però és un dels personatges protagonistes de la sèrie The Big Bang Theory. La sèrie tracta de les peripècies d’un grup d’amics que, ves per on, són científics una mica passats de voltes (nerds o geeks, segons el seu argot). Per aconseguir la tensió sexual no resolta (o resolta a mitges) que tota sèrie necessita, hi ha la presència de la molt pneumàtica veïna Penny, que dóna el contrapunt terrenal. Bé, la sèrie és simpàtica, els guions solen ser enginyosos, fa riure força i hi ha episodis antològics. Sheldon –el doctor Cooper– és un físic teòric que treballa al Caltech, d’una rigidesa vital i una falta de qualitats socials espectacular. A l’episodi número catorze de la cinquena temporada (The Beta Test Initiation), que es va emetre als EUA fa poques setmanes, Sheldon va parlar d’Andorra. En aquest episodi munta un videoblog sobre el dinàmic món de la vexil·lologia. I fa una pregunta a l’audiència: quin és el país que té no una, sinó dues vaques a la bandera. “The tiny landlocked nation of Andorra.” Vint milions d’espectadors, de moment, que aniran creixent a mesura que s’escampi l’episodi. Des que Janice Soprano, la germana hippy de Tony Soprano, va dir que el seu marit quebequès se n’anava a viure a Andorra, el nostre país no havia estat tan ben representat a la ficció televisiva contemporània. Bazinga!
La veritat és que és molt difícil evitar aquesta crossa lingüística, revestida d’una aura autoritària que la veritat és que fa una mica de mal a les orelles. La veritat és que no hi ha cap futbolista –o, per extensió, cap esportista davant d’un micròfon– que se’n salvi. La veritat és que dir que la veritat és que intenta reforçar l’argument amb la invocació a la convicció en la certesa, però la veritat és que de tantes vegades com es diu ja perd tota la càrrega semàntica. La veritat és que apareix sense avisar, és pronunciada inconscientment en qualsevol mena de circumstàncies i, un cop emesa, la veritat és que genera un molt incòmode sentiment de culpa. La veritat és que dir la veritat és que s’ha convertit ja en un automatisme, i surt sense pensar-hi. La veritat és que moltes vegades va molt bé tenir un coixinet de paraules buides de sentit, que deixes anar mentre, en algun raconet del cervell, les quatre neurones treballen en l’elaboració d’alguna frase coherent. La veritat és que sembla que ningú no se n’escapa, i que la veritat és que ha quedat incrustada sòlidament en la parla quotidiana. Però la veritat és que hom té la sensació que cada vegada parlem –o ens fan parlar– més i més malament. La veritat és que, tan aviat com ha arribat la veritat és que a les nostres vides, un bon dia desapareixerà i no es tornarà a escoltar mai més. La veritat és que no sabem quina frase-crossa la substituirà, i la veritat és que, amb molta probabilitat, la que vingui encara serà pitjor. La veritat és que ja no sabem on coi és, la veritat.
El 1776 els Estats Units van proclamar la seva independència del Regne Unit. El químic anglès Henry Cavendish va descobrir l’hidrogen, i es va inaugurar la primera temporada d’òpera al teatre Bolshoi, a Moscou. El mes de febrer Mozart va presentar a Londres el seu concert per a tres pianos. En justa correspondència, el mateix dia que Wolgang estrenava concert es va crear la Consòrcia dels Casats d’Andorra la Vella, una societat que en principi tenia un caràcter assistencial però que no excloïa, ans al contrari, les ganes de celebrar la vida comunitària i la festiva. Els esperits racionalistes i cartesians poden pensar que és una institució que, apareguda a l’albada de la Il·lustració, ja va néixer antiquada, i que el pas del temps no ha aconseguit redimir, ans al contrari, el seu pecat original. Però què seríem sense poder mantenir actiu un vincle amb el passat? No gran cosa: més pobres, més adotzenats. Diumenge vaig ser admès a la Consòrcia. Pensava, pobre de mi, que em sotmetrien a alguna mena de ritu iniciàtic, com passa en aquelles lògies que he vist a les pel·lícules, amb captutxes, juraments solemnes, punyals, calaveres i qui sap si la transmissió d’un secret preservat des de l’any de la quisca. Res més lluny de la realitat. Honorables ciutadans de tota mena i condició, que es retrobaven a Casa de la Vall per celebrar un acte senzill que, repetit gairebé dues-centes cinquanta vegades, serveix per perpetuar-se en el vertigen de la història. Els germans que van fundar-la ja no hi són, i algun dia cap dels que abans-d’ahir ens vam trobar tampoc no hi serem, però sens dubte que hi haurà algú disposat a prendre el relleu per compartir amb els seus conveïns el bull del berenar.
L’hivern no ha tingut mai gaire bona premsa, si més no abans de la invenció de l’esquí. “Yver, vous n’estes qu’un villain”, és l’inici d’una cèlebre poesia que va escriure el duc Carles d’Orleans (i que Debussy va musicar). Ara se’ns ha presentat, per fi, més villain que mai. Amb pedigrí siberià i precedit per una sonora trompeteria mediàtica. Sí, gairebé ja no hi comptàvem, i en plena setmana dels barbuts vèiem passejar pel centre d’Andorra joves turistes russos en samarreta. Ara que ja ha passat el pitjor de l’onada, diuen, esperem que tots vostès hagin tingut la precaució d’haver emplenat els dipòsits de gasoil, d’haver previst el reforç d’un radiador elèctric per si mai fallava la caldera i d’haver mantingut ben aïllats els comptadors de l’aigua. Tant de bo que hi hagi hagut prou menjar als rebostos, llenya als garatges, sal als magatzems comunals, piles a les ràdios. I hem tingut, si més no, l’oportunitat de recuperar del fons de l’armari calçotets pelfats, passamuntanyes, les Moon Boots i els mitjons de llana de la padrina, que piquen però escalfen. Podem imaginar-nos el terror dels nostres avantpassats, que havien de fer front a contingències meteorològiques com ara aquesta sense previ avís. Sense meteoròlegs de guàrdia, sense piulades informatives, sense protecció civil, sense programes monogràfics de la ràdio, sense experts en clima, sense poder seguir en temps real el progrés, pam a pam, de l’arribada d’aquest nou (i brevíssim) període glacial. Als pobres els arribava el fred de patac, potser anunciat per un vol estrany d’ocells, pel comportament erràtic del bestiar. L’entomaven amb cristiana resignació i esperaven que tornés a fer bo. I sí, la Candelera ha rigut, l’óssa se n’ha tornat al cau i el millor és que l’hivern és viu i espernega.
