Albert Villaró

El 1776 els Estats Units van proclamar la seva independència del Regne Unit. El químic anglès Henry Cavendish va descobrir l’hidrogen, i es va inaugurar la primera temporada d’òpera al teatre Bolshoi, a Moscou. El mes de febrer Mozart va presentar a Londres el seu concert per a tres pianos. En justa correspondència, el mateix dia que Wolgang estrenava concert es va crear la Consòrcia dels Casats d’Andorra la Vella, una societat que en principi tenia un caràcter assistencial però que no excloïa, ans al contrari, les ganes de celebrar la vida comunitària i la festiva. Els esperits racionalistes i cartesians poden pensar que és una institució que, apareguda a l’albada de la Il·lustració, ja va néixer antiquada, i que el pas del temps no ha aconseguit redimir, ans al contrari, el seu pecat original. Però què seríem sense poder mantenir actiu un vincle amb el passat? No gran cosa: més pobres, més adotzenats. Diumenge vaig ser admès a la Consòrcia. Pensava, pobre de mi, que em sotmetrien a alguna mena de ritu iniciàtic, com passa en aquelles lògies que he vist a les pel·lícules, amb captutxes, juraments solemnes, punyals, calaveres i qui sap si la transmissió d’un secret preservat des de l’any de la quisca. Res més lluny de la realitat. Honorables ciutadans de tota mena i condició, que es retrobaven a Casa de la Vall per celebrar un acte senzill que, repetit gairebé dues-centes cinquanta vegades, serveix per perpetuar-se en el vertigen de la història. Els germans que van fundar-la ja no hi són, i algun dia cap dels que abans-d’ahir ens vam trobar tampoc no hi serem, però sens dubte que hi haurà algú disposat a prendre el relleu per compartir amb els seus conveïns el bull del berenar.