Titànics
Jo no sé vostès, però un servidor n’està fins als dallonses del Titanic, ara que s’ha escaigut el centenari del naufragi. Encara que hom hagi volgut posar-se a sobrevent de l’efemèride, ha estat impossible. Ens han bombardejat amb els menús de primera, segona i tercera classe, amb les vicissituds d’alguns dels passatgers catalans, ens han recordat les biografies del capità i de l’enginyer, hem reviscut les condicions atmosfèriques d’aquella nit fatídica, amb el comportament erràtic dels icebergs, amb les marees i les conjuncions astronòmiques, ens han il·lustrat sobre els miratges òptics que van dificultar el rescat. Ens han dit que una de les quatre xemeneies era de pega, i que la van posar per donar simetria, vés per on. Els investigadors de la cosa ens han confirmat quin repertori fúnebre tocaven els músics de bord mentre tothom s’anava barallant per una plaça als bots. Un diari fatxa espanyol ofereix als seus lectors, per quaranta euros al mes, una vaixella calcada a la que van fer servir per parar taula al darrer sopar de mister Guggenheim. Ai, la vaixella. Quan van estrenar la pel·lícula de James Cameron, l’any noranta-set, la meva mare va fer un extra i va anar al cinema. No va dir res davant de la tragèdia que filmaven, perquè era evident que tots aquell bé de déu de congelats i ofegats eren actors que, encabat el rodatge, s’eixugaven, es vestien i, au, cap a caseta. En canvi, es va esgarrifar molt en l’escena que l’escora del transatlàntic feia que s’obrissin les portes de l’armari on guardaven plats i soperes, que queien al terra i s’esmicolaven amb un gran sarramball. Naturalment, aquella trencadissa era real i irreversible. No la portaré a veure la versió en 3D, no pas, a fe de déu.
