Ha estat molt comentada a la premsa barcelonina la inauguració d’un tram de l’autovia que connecta el no-res amb el buit estepari. És a dir: set quilòmetres d’una fantasmal i nonada via ràpida entre Lleida i la Vall d’Aran, a l’altura de les molt boniques però modestes poblacions d’Almenar i Alguaire (sí, allà on hi havia un aeroport: recorden?). No ve de baix i no continua cap a dalt, és un bolet autoviari d’una via ràpida que mai no es construirà. S’hi han gastat 37 milions d’euros, 37, als quals n’hauran d’afegir-hi 6 més de les expropiacions de finques que els comptables del ministeri encara no s’han dignat a liquidar. L’excusa que ha donat la delegada del govern és d’antologia de la sarsuela: si l’inauguraven el tram quedava sota jurisdicció dels mossos i així podrien combatre les curses clandestines que els fitipaldis de la zona hi feien. Ara, els pagesos de la zona demanaran un permís per poder-hi passar amb el tractor. Segurament els diran que no: la llei és la llei. Mentrestant, l’N-145 continua el seu procés indeturable de degradació, amb els calaixos del ministeri de Foment farcits de promeses i bones intencions. Potser les autoritats espanyoles volen que els turistes que entren pel Runer es trobin amb una carretera de qualitats bordúries (o sildaves), però podrien tenir un rampell filantròpic i pensar una estona en la salut dels amortidors d’un parell de milers de conciutadans fronterers, que pugen i baixen cada dia i no tenen cap culpa de la seva incompetència. Però és que hi ha d’altres prioritats: ara han dedicat els seus funcionaris a requisar els xiulets dels aficionats catalans i bascos que anaven a Madrid camí del final de la Copa. Espanya fa aigües per totes bandes. Qui pugui, que campi.
Ep, saben que dissabte es va jugar a Munic la final de la Champions. Sí, la Champions, recorden? Aquella competició que, si el malfat no s’hagués entravessat en la trajectòria meteòrica dels equips, haurien hagut de disputar el Barça i el Madrid, provocant el xoc sideral de la matèria amb l’antimatèria, la lluita entre Gog i Magog, el yin i el yang, Batman i el Joker. Al final no va poder ser, per la mala sort endèmica dels de Guardiola i pel penal balístic de Sergio Ramos. Va ser una injustícia còsmica, cert, però el futbol és així, que deia Schopenhauer (o va ser Hegel?). Per als que no hagin estat al cas, va guanyar el Chelsea del filantrop Roman Arkadievitx Abramovitx, em penso. Als penals. Diuen que els londinencs van jugar d’aquella manera tan covarda i fastigoseta, tots tancats al darrere. I sí, els penals com sempre tan injustos: valdria més que fessin una rifa, amb bombo i boletes. Jo els faria jugar fins que algú marqués un gol (o un autogol per esgotament mental o físic i per acabar d’una vegada amb tant de patiment).
Ara fa un any, van jugar el Barça i el Manchester United. Segur que se’n recorden, per poc futbolers que siguin, perquè tot es va aturar durant el partit, però és que dies abans i dies després es va fer bullir l’olla amb l’avantmatx i el postmatx, amb la crònica dels desplaçaments dels seguidors, anàlisis i tertúlies non-stop. Enguany ha estat ben diferent. Ens ho hem mirat amb una insòlita ataràxia, l’absència de torbació, la predisposició anímica lliure de passions que predicaven els estoics. Cap neguit, cap emoció. El nirvana dels budistes. Tampoc no està malament descansar de tant en tant. Ja ens vagarà l’any vinent (si Déu vol).
No sé si han tingut vostès l’oportunitat de fer un cop d’ull a la darrera sèrie que ha estrenat TV3. Es diu Gran Nord i ha estat precedida per una fenomenal campanya publicitària. Es farà estimar, en diuen. Potser sí. De moment només han emès dos episodis i encara és d’hora per poder veure cap a on anirà. Ras i curt, l’argument és una mena de trasllat de la sublim Doctor en Alaska a la vall d’Àssua. En comptes del doctor Fleischmann tenim una mossa d’esquadra que ha caigut en desgràcia i ha estat desterrada a Nord, un poble amb una idiosincràsia ben particular. Les opinions expressades a les xarxes socials, que estan a la que salta i no en deixen passar ni una, són, en general, desfavorables. Que si és un escarni metropolità de les formes de vida rural, que si l’accent pallarès dels actors és impostat i artificial, que si els guions són fluixos, etcètera. Bé, en això de l’accent he de dir que s’ha fet un esforç considerable, gràcies a l’assessorament del Pep Coll. Cert és que hi ha hagut espectadors poc avisats que l’han confós amb el valencià, però coses com aquestes encara passen al segle XXI. Però ens enganyen. Nord no és al Pallars. Els guionistes parlen, sens dubte, d’Andorra, i les coincidències no poden ser fruit de la casualitat. Nord és una fundació del gran Carlemany (nostre pare). Es regeixen per les normes que compila un misteriós manuscrit (com el Manual Digest). Un cop l’any, celebren el Ball de l’Óssa (com a Encamp). I, el més important de tot, són gelosos de la seva independència, tenen la carretera d’accés feta un desastre, van sempre a la seva i són refractaris a qualsevol mena d’autoritat. Senyores i se-nyors, Andorra en prime time.
Naturalment, no en coneixem els matisos, els detalls concrets que fan de la notícia, destil·lada i editada, un tros de vida real. Hom té la sensació que falten elements per entendre-la en tota la seva complexitat, que hi ha coses que no sabem, no se’ns han dit o se’ns amaguen, i que, en el fons, en no ser-ne actors directament implicats, tampoc no n’hauríem de fer res. Però tal com l’hem llegit als papers, el cas de la mestra d’Escaldes és una imatge perfecta del desconcert contemporani. Un home mossega un gos. Els severs inspectors de Madrid redacten un informe desfavorable contra una mestra que diuen que ensenya més coses de les estipulades als seus tendres alumnes. Això seria una pura anècdota si no planés sobre el sistema educatiu espanyol la sospita que ha renunciat a l’excel·lència en favor de la uniformitat: per cada físic quàntic sorgiran deu mil aspirants a participar a Gran Hermano. Fem un exercici de memòria. Tots els que hem arribat a l’edat adulta hem tingut un munt de mestres i professors, al final del currículum. Cinquanta, seixanta, setanta? Potser més i tot. Quants d’ells han superat la barrera de l’oblit o de l’esvaïment? D’alguns només en recordem el nom, amb prou feines hi podrem associar un rostre. Van passar per la nostra vida amb un eteri i còmode esperit funcionarial, sense fer-nos malbé però tampoc sense fer-nos florir, potser ofegats per les rigideses del sistema. D’altres –els excèntrics, els originals, els imaginatius, els agosarats, els que prenien les normes i els reglaments com un punt de partida i no pas com un límit que no calia superar– han format part indestriable del nostre bagatge emocional: són els que ens van educar en comptes d’instruir.
