Albert Villaró

Naturalment, no en coneixem els matisos, els detalls concrets que fan de la notícia, destil·lada i editada, un tros de vida real. Hom té la sensació que falten elements per entendre-la en tota la seva complexitat, que hi ha coses que no sabem, no se’ns han dit o se’ns amaguen, i que, en el fons, en no ser-ne actors directament implicats, tampoc no n’hauríem de fer res. Però tal com l’hem llegit als papers, el cas de la mestra d’Escaldes és una imatge perfecta del desconcert contemporani. Un home mossega un gos. Els severs inspectors de Madrid redacten un informe desfavorable contra una mestra que diuen que ensenya més coses de les estipulades als seus tendres alumnes. Això seria una pura anècdota si no planés sobre el sistema educatiu espanyol la sospita que ha renunciat a l’excel·lència en favor de la uniformitat: per cada físic quàntic sorgiran deu mil aspirants a participar a Gran Hermano. Fem un exercici de memòria. Tots els que hem arribat a l’edat adulta hem tingut un munt de mestres i professors, al final del currículum. Cinquanta, seixanta, setanta? Potser més i tot. Quants d’ells han superat la barrera de l’oblit o de l’esvaïment? D’alguns només en recordem el nom, amb prou feines hi podrem associar un rostre. Van passar per la nostra vida amb un eteri i còmode esperit funcionarial, sense fer-nos malbé però tampoc sense fer-nos florir, potser ofegats per les rigideses del sistema. D’altres –els excèntrics, els originals, els imaginatius, els agosarats, els que prenien les normes i els reglaments com un punt de partida i no pas com un límit que no calia superar– han format part indestriable del nostre bagatge emocional: són els que ens van educar en comptes d’instruir.