Albert Villaró

Llegeixo en una piulada que una companyia de telecomunicacions irlandesa –Meteor– ha eliminat el sobrecost del roaming. És a dir: els seus clients podran trucar i comunicar-se des de tot l’Europa comunitària i part de l’extracomunitària (ep, aquí no: Noruega) pel mateix preu que pagarien a Hibèrnia. Llegint la lletra petita es veu la poteta del llop: és una oferta temporal i té data de caducitat, el mes de novembre. Però és igual. Una flor potser no fa estiu, però marca tendència. Si més no, demostra que no és impossible que hi hagi una mica de racionalitat. Mentrestant, arriben cants de sirena de Brussel·les, on els euròcrates diuen que aquest desori s’ha d’anar acabant i imposaran a les companyies una rebaixa de les tarifes. Res d’això sembla afectar la nostrada STA, que s’escuda en la seva petitesa i escassa capacitat de negociació per quedar-se al marge i, si de cas, avisar que els seus preus encara poden pujar. Potser caldria fer una reflexió sobre el mal que fa que, en matèria de telecomunicacions, Andorra sigui com una illa polinèsica o un satèl·lit de Júpiter. Facin un experiment: posin en recerca al Google els termes Andorra, roaming i trobaran tot d’exemples de turistes escandalitzats, plomats i decebuts per haver gosat fer una trucada, enviar un missatge o actualitzar l’estat del Face­book des del seu mòbil. Encara batega el record del pobre usuari a qui li va arribar a casa una factura d’onze mil –11.000– euros. Una notícia com aquesta pot esborrar l’efecte de la més reeixida campanya de promoció turística. En un món on la informació circula cada vegada més de pressa i amb menys barreres, sobta la pervivència del fet diferencial. Algun dia, si mai es resol, ho recordarem, ens en farem creus i preguntarem: com va ser possible?